Article publicat el 2 de juliol al Diari Ara
A l’espera que el TC es pronunciï sobre el marc legal lingüístic educatiu (maig-juny del 2022), hem conegut la decisió del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) de no admetre la demanda d’un grup de pares de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC; octubre del 2023) que obligava un grup-classe a rebre una assignatura troncal addicional en castellà per la petició de la família d’una alumna.
No es tractava d’un fet aïllat: hi havia vint-i-dos centres en les mateixes circumstàncies. La data de la sentència, però, és rellevant. És posterior a la decisió del mateix TSJC (juliol del 2022), que va suspendre l’execució d’una sentència de desembre del 2020 que ja no afectava un sol centre, sinó que imposava el 25% de castellà a tot el sistema educatiu arran de la impugnació de les normes de matrícula del curs 2015-2016. El TSJC va haver de reconèixer a contracor que el paràmetre utilitzat per compel·lir el 25% era incompatible amb el nou marc legal, que fixava el caràcter vehicular del català i la curricularitat del castellà. Tot i això, en no estar-hi d’acord, ho va portar al TC, igual que el PP.
El cas de l’escola de Canet i d’altres s’explica, així doncs, per la tossuderia —i l’argúcia— d’alguns òrgans judicials de continuar qüestionant el model lingüístic en aquest compàs d’espera. Ho han fet per la via de perpetuar la guerra de guerrilles en alguns centres, amb el pretext que les noves lleis no afectaven decisions judicials preses anteriorment de manera cautelar. En aquest context, tot i que es pot controvertir sobre l’oportunitat de la decisió, els pares del Turó del Drac van presentar recurs al Suprem i al Constitucional. Un cop inadmesos, sense entrar en el fons, van acudir al TEDH, que, a través d’una decisió, també el va inadmetre. La decisió fou presa per un comitè de la secció 5a, òrgan que acostuma a resoldre aquest tipus d’incidents si es considera que les demandes són manifestament infundades o que plantegen qüestions ja resoltes per la jurisprudència. Cal suposar que, en aquesta determinació, hi ha tingut molt a veure un dels tres integrants del comitè: l’espanyola María Elósegui, nomenada el 2018 a partir d’una terna proposada pel PP, de perfil molt conservador i amb dret a actuar com a jutge “nacional” per ser un cas seguit contra Espanya.
La principal qüestió examinada era si la sentència de Canet era discriminatòria per a la vida privada o familiar dels demandants. El comitè ho negà, aplicant la coneguda doctrina del TEDH sobre els casos belga i letó, fent notar que Catalunya és un territori bilingüe en el qual “el català i el castellà, com a llengües oficials, gaudeixen d’igualtat [?]” i que, com que només el castellà és oficial a tot l’Estat —fet perniciós que deriva de l’article 3 de la Constitució—, rebre educació en aquesta llengua esdevé “crucial per facilitar la igualtat d’accés dels alumnes al sistema educatiu estatal”.
Ara bé, el cas belga al·ludit (1968), que condemnà Bèlgica perquè alguns infants francòfons rebien un tracte diferent “sense justificació objectiva i raonable”, establí —i això és rellevant— que els pares no tenen dret a escollir la llengua d’ensenyament, i recordava que el Conveni Europeu no especifica el pes de les llengües en els currículums, sinó que és cosa dels estats. L’altra sentència citada (Valiullina contra Letònia, 2023) afegí que, com que el letó és l’única llengua oficial d’aquell país, la minoria russa no podia al·legar discriminació perquè es reduís la presència del rus. Així doncs, deixaven clar que el control del TEDH és de proporcionalitat a partir de factors com la història del país, les prohibicions, etc.
Fent aquest exercici de ponderació en el cas de Canet, malauradament, el comitè va arribar a la conclusió que el 25% de castellà és adequat, amb l’argument que el model d’immersió dificulta la inserció dels infants escolaritzats a Catalunya fora d’aquest territori, un retret que mai ha acollit el TC espanyol i que menysté —no cal dir— els resultats d’un mètode pedagògic que garanteix el coneixement de les dues llengües oficials al final de l’etapa educativa obligatòria; cosa que és, per cert, l’objectiu que han de perseguir les administracions competents segons la llei.
En tot cas, es tracta d’una decisió que no crea jurisprudència ni vincula altres instàncies del TEDH ni els tribunals espanyols. És un soft precedent amb un cert valor interpretatiu i basat en un exercici de ponderació esbiaixat i incomplet que no només no té en compte la mateixa jurisprudència del tribunal, sinó tampoc factors històrics, pedagògics o d’ordre intern, com el “plet” pendent al TC. Així doncs, no es pot dir, de forma alarmista, que “Estrasburg ha validat el 25% de castellà a les aules”. La mare de totes les batalles són les futures sentències del TC, que, per a bé i per a mal, atresora una prolixa i heterogènia jurisprudència, i utilitza un paràmetre d’enjudiciament diferent, en què es barregen aspectes com els drets fonamentals, les competències, el règim constitucional d’oficialitat lingüística i principis com el de seguretat jurídica.
