Article publicat el 15 de juny de 2026 al Diari Ara
Les persistents desigualtats creades per la globalització i els canvis tecnològics, i les estretors d’un estat del benestar que es ressent de l’envelliment de la població, de l’augment de les migracions i d’unes infraestructures caduques ens han dut un nou ordre mundial regit per dirigents polítics tan populistes, antidemocràtics, arbitristes i corruptes com els del fa un segle, que provoquen guerres, titllen els seus oponents de traïdors i culpen els estrangers del caos econòmic que sembren ells mateixos.
En aquest context de vertigen, en què la política interna es troba extremadament polaritzada i la crispació domina l’escenari de forma asfixiant amb l’auge imparable de la ultradreta, sembla que no hi ha mai temps –ni esma– per fer balanç de l’autogovern i del grau de descentralització política a l’Estat, una qüestió que sembla haver passat a un segon pla darrere la corrupció o les possibilitats d’alternança política a l’Estat. Sense dubte, els vint anys de l’aprovació de l’Estatut són una invitació a fer-ho, encara que continuï la fatiga d’aquests darrers anys motivada per la defensa d’un Estatut desautoritzat pel TC i per l’adoloriment provocat per la resposta coercitiva del deep state arran del referèndum de l’1-O.
I és que, tot i el reconeixement per part de govern de Pedro Sánchez de l’existència d’un conflicte polític –per necessitat o per convicció–, i els intents de desjudicialització per la via de l’amnistia i d’un diàleg efectiu, el cert és que a hores d’ara el 61% dels polítics no han estat amnistiats i el 97,5% dels policies sí, segons dades d’Alerta Solidària, i que sobre la qüestió de fons, tret d’una proposta no-nata de millora del finançament, fa temps que no se’n parla: la possibilitat de dirimir el futur a les urnes, amb la cadència necessària, tenint en compte els errors no forçats del passat i la perspectiva de països pacients però intransigents com el Quebec o Escòcia.
Ben al contrari, el que domina és una esfereïdora manca d’horitzons col·lectius que il·lusionin després de l’esborronament del dret a decidir i de la constatació que tampoc ha triomfat com a alternativa una gestió eficaç de l’statu quo. Precisament, constatat això, ens calen noves estratègies que superin per simplista la negativa a una consulta per considerar-la “divisiva” o que es limitin a oferir-nos una etapa orientada exclusivament a la consecució d’un bon govern que desplegui les potencialitats de progrés social i econòmic d’una governació federal.
Si fa no fa, som allà on érem fa un quart de segle. No en va, la reforma de l’Estatut de 1979 partí de la constatació majoritària que el model autonòmic presentava símptomes de paràlisi a causa de la seva uniformització cultural i lingüística, de la manca de reconeixement de la nostra identitat nacional, del buidatge de les competències de la Generalitat, de l’alentiment dels traspassos, de la manca de veu pròpia en les institucions de l’Estat i la UE i d’un finançament just. Amb l’agreujant que l’actitud refractària dels grans partits d’estat –amb un lloc destacat per a l’hostilitat de la dreta– fou segellada pel TC amb una sentència adversa, amb un notable biaix dogmàtic i centralista.
Però si la sentència del TC de 2010 va fixar, al marge de la voluntat popular, uns nous límits a l’Estat autonòmic, vint anys més tard m’atreveixo a dir que hem anat enrere. Assistim a una creixent administrativització de l’autonomia, ja que el legislador estatal –una mena de gran Leviatan que tot ho pot– ha entrat sense miraments a regular matèries de la tradicional competència autonòmica com l’habitatge, el consum i la protecció dels animals. I això ho ha fet aprofitant-se de la sedació del 155 i dels processos judicials contra els promotors de la consulta, però sobretot amb la coartada de la lectura de baix relleu autonomista facilitada per la sentència de l’Estatut, que va certificar la defunció de les competències exclusives i el potencial expansiu de les bases estatals en el marc de les competències compartides, fins a deixar sense marge la Generalitat per fixar polítiques pròpies i coherents en àmbits de la seva competència.
Amb tot, aquest balanç no seria complet si no es digués que això ha anat acompanyat de la manca de conflictivitat suscitada per la Generalitat, ja sigui pel context de desinflamació del Procés, la coincidència de color polític a Barcelona i a Madrid o la legítima desconfiança en el TC. El resultat és que vivim en una mena de federalisme simètric i de gestió en el qual, en el millor dels casos, els diputats catalans a Madrid malden per cercar alguna solució “particularista” que recorda molt la dinàmica del catalanisme polític de l’època de la Restauració de defensa dels aranzels o el dret civil.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona
