L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat el brot d’Ebola a la República Democràtica del Congo com una emergència de salut pública d’importància internacional, tot i que encara no reuneix els criteris per ser considerada una pandèmia. Tampoc ho era el brot d’hantavirus associat al creuer MV Hondius, que va tractar-se més aviat d’una prova d’estrès per al funcionament de les institucions i del sistema sanitari. El que és segur és que tots dos episodis han posat en relleu que les crisis sanitàries del segle XXI exigeixen un tractament one health, que integri salut humana, salut animal i medi ambient: el món fa front a crisis sanitàries globals provocades en gran part per virus respiratoris i zoonòtics. Catalunya és pionera en aquest abordatge integral gràcies a l’Agència de Salut Pública, creada el 2009, que s’encarrega de la vigilància epidemiològica, disposa d’un sistema d’alerta precoç i dona resposta ràpida a emergències de salut pública imminents (intel·ligència epidemiològica), com també ho fa l’agència de la ciutat de Barcelona, en funcionament des del 2003. L’Agència Estatal de Salut Pública, en canvi, no es va crear fins a l’any passat.
A escala institucional, la crisi de l’hantavirus s’ha desenvolupat a cavall entre l’autosuficiència i l’alarmisme desinformat del president de les Canàries, Fernando Clavijo, il·lustrat amb la hilarant imatge de les rates nedant cap a la costa de les Illes Afortunades. Però també del dirigisme i la manca de transparència i cooperació del govern espanyol, especialment en els primers moments. Això últim és rellevant, perquè, com sabem des dels temps de la covid, la sanitat i la salut pública són àmbits en què l’Estat i les comunitats autònomes comparteixen competències. Una cosa és que l’Estat disposés d’un títol d’intervenció reforçat, com la sanitat exterior —ja que l’origen de la crisi era un vaixell de bandera estrangera amb passatgers de distintes nacionalitats—, i una altra que les Canàries fossin les que disposaven dels mitjans assistencials per fer la vigilància epidemiològica.
La imatge pública d’aquest episodi ha recordat en molts moments el patró de la pandèmia, també pels dubtes evidenciats sobre qui era el responsable de prendre les decisions, si les mesures de seguretat eren voluntàries o obligatòries i amb quina cobertura jurídica comptaven. Les contradiccions entre la ministra de Sanitat, Mónica García, i la ministra de Defensa, Margarita Robles, van ser clamoroses. Mentre la primera afirmava la seva confiança en el compliment voluntari de la quarantena mentre advertia de l’existència d’“instruments legals” per imposar-la, la segona insistia que es tractava d’una mesura totalment voluntària que no podia imposar-se.
