Quan el Parlament francès va establir per llei el 2010 la primera prohibició a Europa d’utilitzar el vel integral, es va arribar a dir que la República “no podia ser viscuda amb el rostre velat”. El vivre ensamble, doncs, va dur el legislador gal a declarar en el preàmbul de la norma que “ningú no pot, en l’espai públic, dur una vestimenta destinada a ocultar el seu rostre”. Per tant, el fonament d’aquesta prohibició no fou l’argument clàssic de la laïcitat republicana, invocada anys enrere per eradicar el vel de les escoles, sinó un factor vinculat a la seguretat i a l’ordre públic com el fet que les persones no poden emmascarar la seva identitat darrere una peça de roba. No es tracta d’un plantejament nou, tanmateix. A l’escola ens explicaven el famós Motí d’Esquilache, la revolta popular que va tenir lloc sobretot a Madrid durant el regnat de Carles III motivat, entre altres coses, per la prohibició de portar capes llargues i barrets d’ala ampla que permetien ocultar el rostre.
L’enfocament cívic i securitari —que després faria fortuna en molts altres països— tenia a veure amb el correctiu experimentat per part del Consell d’Estat francès en relació a l’intent anterior de prohibir el vel en l’entorn escolar, en el sentit que la laïcitat és un principi que es predica de l’Estat però no de les persones, sobre les que només es projecta aquest deure de neutralitat i en cap cas com una càrrega per a la seva llibertat religiosa. Un cop que la justícia francesa i el Tribunal Europeu dels Drets Humans van avalar la llei (SAS c. França 2014), països com Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Països Baixos i Suïssa, amb models de relació Església-Estat ben diferents, i allunyats de la laïcitat francesa, també van prohibir el vel integrat. Menys dogmàtics i més pragmàtics que els de l’Hexàgon, aquests estats, a més d’insistir en l’argument de la convivència cívica, la seguretat i el degut funcionament dels serveis públics, hi van afegir una miríada d’elements com la integració o la cohesió social, el principi d’igualtat i la dignitat de les dones, a fi de de prohibir no només el vel integral tipus burka o niqab, sinó també altres peces de roba en la via pública o en determinades dependències administratives, evitant així col·lidir amb una confessió religiosa com l’Islam, en la que alguns exegetes interpreten que el profeta va prescriure l’ús d’aquesta vestimenta.
A Catalunya, la qüestió es va suscitar l’any 2010 a rebuf de la iniciativa francesa, quan diversos ajuntaments, especialment el de Lleida, van impulsar ordenances per prohibir el vel integral en edificis municipals (dependències, biblioteques, piscines). Aquestes propostes van propiciar un debat polític i mediàtic intens, també a l’Estat. Després de Lleida, altres ciutats com Barcelona mateixa o Reus van intentar mesures semblants. El Tribunal Suprem va barrar el pas a aquesta fronda de signe prohibicionista el 2013 a l’anul·lar l’ordenança de la capital del Segrià per manca de competència al regular una qüestió reservada al legislador orgànic estatal per l’afectació de diversos drets fonamentals. Fins fa poc, que ha reaparegut la qüestió amb una proposició de llei de VOX al Congrés dels Diputats i de dues més encara pendents de discussió, així com de la mà d’alguns ajuntaments que han plantejat distintes mocions al respecte. Tot plegat, no deixa de posar en relleu que es tracta d’un debat discontinu i un tant superflu, ja que ni es tracta d’una pràctica àmpliament estesa ni consten episodis en què la seguretat s’hagi vist greument compromesa per l’ocultació del rostre en l’espai públic.
No obstant això, ja hem vist que no es tracta d’una qüestió privativa dels d’aquí. Tant si hi ha un veritable fonament com si es tracta d’una burda instrumentalització política de la qüestió davant la creixent emergència de les tesis islamòfobes de la ultradreta, es tracta d’un debat plenament europeu. A més, quan el Tribunal d’Estrasburg va avalar la llei francesa ho va fer a la llum del Tractat de Roma, afegint que els estats disposen d’un ampli marge de gestió del pluralisme religiós, depenent de les circumstàncies històriques o sociològiques que fan a cada país.
Això no vol dir que no es tracti d’una qüestió que planteja seriosos interrogants des del punt de vista constitucional, si es considera que aquelles peces de roba, utilitzades voluntàriament i sense coacció, són una manifestació de la llibertat religiosa. A més, no és fàcil imposar a una dona en circumstàncies de llibertat que abandoni el vel apel·lant simplement a la seva dignitat perquè si portem aquest argument a l’extrem, això ens hauria de durs a prohibir els monestirs de clausura o determinades decisions que s’emparen en el dret al propi cos. Vull dir que no és fàcil enjudiciar des d’un paràmetre emancipador moltes de les pràctiques confessionals, a risc de caure en un paternalisme jurídic que acabi per anorrear la llibertat religiosa o coartar el lliure desenvolupament de la personalitat.
Ara bé, sense necessitat d’embolicar-nos en un concepte tan proteic com la dignitat de les persones, el concepte d’espai públic —lloc de màxima expressió de la ciutadania— adquireix una dimensió que no es pot deixar de banda i que és mereixedor d’una especial protecció. En termes d’estricta raó pública, si es considera que l’ocultació del rostre soscava els pressupòsits bàsics de la convivència democràtica, tot fent abstracció de la religió i respectant la necessària deliberació pública, és legítim considera la prohibició del vel integral en llocs com les escoles, els hospitals o els mitjans de transport. Amb tot, qualsevol interdicció d’aquesta mena ha de ser plenament neutral i allunyada del dogmatisme religiós. En especial, cal desterrar els prejudicis cap a l’Islam, i encara més, com fa VOX, el vincle d’això amb la immigració, l’Islam o el burka.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona
