Joan Ridao

Nou article al diari Ara 'Què es pot fer (de forma realista) amb la corrupció?'

Està previst que Pedro Sánchez proposi una bateria de mesures per combatre la corrupció. Veurem. Hi ha el perill d’abordar el fenomen com si es tractés d’un problema d’avidesa o manca de probitat d’uns quants polítics o funcionaris, doncs la proliferació de casos obeeix a una barreja de coses: la prorrogada cultura picaresca que ha caracteritzat la política espanyola (i catalana) durant els llargs períodes no democràtics i el model depredador al que s’han abonat algunes oligarquies degut al model econòmic neoliberal imperant, que ha forjat una sèrie de contravalors que fa que sigui més eficient acceptar un cert grau de transgressió si actua com a palanca de progrés material.

Durant anys, aquesta xacra s’havia vist afavorida per la immaduresa democràtica del postfranquisme i per la pèssima gestió de la memòria històrica de la transició, fins a forjar una generació de ciutadans com la dels nostres pares, acrítics amb la mentida i la depravació. El clima de bonança econòmica als anys noranta i primers del segle XXI va ser propici perquè molts, en plena exuberància irracional, pensessin com aquell candidat a presidir un estat del Brasil: «Robo mai fago». La diferència és que ara hi ha un afartament del que només se’n beneficien les opcions populistes i la ultradreta. Per això, sense alarmismes, cal parar atenció a alguns precedents de canvi polític poc edificant com l’italià dels anys 1990, on el fastigueig per la Tangentòpoli va derivar en la implosió del sistema clàssic de partits a favor del berlusconisme o el nihilisme polític.

La moderna política es troba segrestada per una partitocràcia cada vegada més competitiva i onerosa, que aparca l’interès general i té una concepció patrimonial del poder

Pel que fa a Catalunya, recomano deixar de banda la suficiència moral i admetre que a casa nostra no només hi ha hagut corrupció, i que no és herència de la tradició pública espanyola, de la qual, per cert, el Principat se’n va beneficiar durant la Restauració o les dues dictadures del segle XX. No hi ha cap determinisme diví que distingeixi entre un nord industriós i honest i un sud indolent i murri com insinuava Weber en parlar de la moral protestant i l’origen del capitalisme. Aquí, a més, la corrupció ha estat política i no administrativa: la relació funcionari-polític a la vista dels casos judicialitzats és de 10 a 1, a diferència de les cleptocràcies africanes, posem per cas, on no l’inaudit és topar-se amb un funcionari honest. A banda dels casos més mediàtics (Palau, Filesa), la majoria de casos estan vinculats al món local, on l’urbanisme, especialment en els municipis de costa, gaudeix d’un grau de discrecionalitat elevat.

No obstant, cal reconèixer que no hi ha dades estadístiques fiables. Els estudis demoscòpics del CEO o del CIS reflecteixen la percepció social, sempre és major que la real. Transparència Internacional treballa amb aquests mateixos paràmetres. Però la percepció social es veu condicionada pels estats d’opinió que es creen quan esclaten determinats episodis com el que ara assetja el PSOE. En tot cas, admetent que la corrupció és sobretot política, una sèrie estadística històrica de dades de la Fiscalia o el CGPJ revelen que la proporció de casos als jutjats en relació al nombre d’electes és del 0,7%. És a dir, hi ha molts més polítics honestos que corruptes.

Això no vol dir que no calgui millorar l’actitud dels polítics i dels partits. Un dels grans problemes és que la moderna política es troba segrestada per una partitocràcia cada vegada més competitiva i onerosa, que aparca l’interès general i té una concepció patrimonial del poder. Cal un canvi de cultura política que reforci els valors i ml’ètca pública. Institucions que donin confiança, que gestionin el millor possible allò que és de tothom i per a tothom, i que assentin les bases d’un canvi real i no aparent. Aquesta virtut cívica requereix, per descomptat, una postura republicana, és a dir, la participació activa del ciutadà en els assumptes i esdeveniments públics. Que el ciutadà surti de la seva individualitat i de la seva passivitat. Això vol dir més transparència per conjurar el perill de pràctiques arbitràries, complir el marc d’infraccions i sancions als polítics i càrrecs públics que no compleixin la llei i els codis ètics, dotar els partits d’un finançament només públic i suficient, extremar encara més els controls econòmic-financers de partits i administracions i de les adjudicacions dels contractes públics.

Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional a la UB

Últims llibres

Twitter / X

  • 🔴 #ApuntesFedea de @Joanridao 📄 “El modelo de financiación singular para #Catalunya: Reflexiones sobre su posible encaje constitucional” ➡️ https://bit.ly/40ae3IC
    📰 Nota de Prensa: https://fedea.net/?p=12571

    Al @parlamentcat podeu veure l'enregistrament de l'acta de presentació del meu nou llibre 'Dret parlamentari de Catalunya' a https://www.parlament.cat/ext/f?p=700:15:0:::15:P15_ID_VIDEO,P15_ID_AGRUPACIO:16277021,17491 i també una galeria d'imatges a https://www.parlament.cat/web/galeria-imatges/index.html?p_id=871764

    Joan Ridao és lletrat al Parlament, doctor en Dret i exsecretari general d’ERC i ha escrit una obra exhaustiva sobre el règim jurídic i del funcionament del Parlament de Catalunya.
    @Joanridao

    Veure més