Pel que es veu, el cas Ábalos/Cerdán/Koldo va camí de tenir més episodis que Nissaga de Poder. Cada dia apareixen més evidències o es produeixen declaracions en seu judicial en les que, per cert, els investigats no reconeixen ni tal sols la seva veu. Cosa de la IA, ja se sap. Sense anar més lluny, aquesta setmana la desconfiança de la gent s’ha disparat, fins al punt de generar un sentiment insòlit de frustració col·lectiva, quan ha transcendit l’operativa amb la que s’adjudicaven irregularment infraestructures ferroviàries o carreteres a tres grans empreses que en resultaven recurrentment beneficiàries.
Parlo de frustració perquè, al meu parer, tant o més rellevant que el lladrocini és que s’hagi estès encara més una mena de fatalisme ètic, de sensació irremissible que no hi ha un pam de net. Així ho posen en relleu fa temps les enquestes, que identifiquen sorprenentment els polítics com el col·lectiu pitjor valorat i la política com un dels principals problemes socials per davant de la seguretat ciutadana o de l’atur. A les cases, al carrer, i en els mitjans de comunicació i les xarxes, abunden les referències a la política en to pejoratiu o recelós, com quelcom vinculat inexorablement a l’espoli de recursos públics, l’engany, el favoritisme o la manipulació generalitzada. Mals temps per a la política. Doncs, que no fa tants anys generava un respecte gairebé reverencial després de tantes dècades de règims autocràtics.
El que colpeix l’ànim de la ciutadania i provoca la desafecció política i l’ascens de les opcions populistes i de la ultradreta és l’estigmatització generalitzada, injusta
Davant d’això hem de reconèixer que a alguns no ens queda ni esma per defensar la política com la única eina que té la gent normal per transformar la societat. Costa fer-ne una defensa tancada, o anar repetint com un mantra allò de què vivim immersos en un procés d’”empobriment democràtic”, que sona com un eufemisme una mica vergonyant a les oïdes de la gent que s’ha format opinió que vivim immersos en una autèntic fangar, en una cleptocràcia generalitzada, que creu fermament que la política és l’art de servir l’interès particular, d’adular els poderosos, d’extorquir els que no ho són tant. Però cal fer un esforç en aquest sentit. Certament, alguns polítics han palesat una pèrdua paorosa de valors i d’ideals, si és que mai els han tingut. Però, el que colpeix l’ànim de la ciutadania i provoca la desafecció política i l’ascens de les opcions populistes i de la ultradreta és l’estigmatització generalitzada, injusta. Soc conscient que el terreny és abonat per a la desconfiança. A diferència dels anys vuitanta (“els anys de la corrupció”) o dels “feliços anys noranta”, l’etapa de l’exuberància irracional, de la bombolla immobiliària i de l’avidesa d’uns quants banquers que ens van costar quantitats astronòmiques, ara el problema és que, tot i el creixement en termes macroeconòmics persisteixen les desigualtats i això actua com a catalitzador del malestar social, sublima l’emprenyament col·lectiu i fa aflorar les ideologies que en un altre temps era fàcil impugnar i que ara conciten grans adhesions. Però insisteixo, no es pot llençar la tovallola. La principal lliçó que podem extreure de l’observació de la realitat és que hi ha almenys tres causes que intervenen sempre en la corrupció i la seva extensió: la primera, la pèrdua d’ètica, i en particular la de servei públic; la segona, que encara hi ha massa diner pel mig avui dia, tot i que s’hagin extremat els controls fins el paroxisme; i tercera, que el cost de la política s’ha tornat excessiu, onerós, com demostra l’autèntica borratxera propagandística en què s’han convertit les campanyes electorals o els actes multitudinaris de cap de setmana per sortir al TN. I esclar, a mesura que es debilita l’ètica, les temptacions augmenten. Les oportunitats de suborn i extorsió són gairebé infinites. No vull dir amb això que es pugui eliminar la corrupció de forma absoluta. Ja hi apareix al Codi d’Hamurabbi o a l’infern de la Divina Comedia. Diria que la imperfecció de la moralitat pública és consubstancial a la mateixa condició humana. I el seu control no pot ser total, tot i els esforços que s’hi esmercen per escrutar i vigilar amb la llei a la mà. Però hi ha coses que no costen tant. Per exemple mirar de no posar la guineu a cuidar del galliner, evitar les campanyes polítiques sumptuàries, fraccionar els grans contractes en lots que afavoreixin les PIME… En fi. Celebrem almenys que tota aquesta immundícia vagi aflorant. I no vacil·lem a desenterrar tanta misèria encara que faci feredat. Joan Ridao Professor de Dret Constitucional a la UB
