Amb els anys s’ha demostrat que, en l’estat de les autonomies, les inversions de l’Estat tenen un paper rellevant tant per configurar les polítiques públiques com per premiar o castigar els distints territoris en funció, primer, de si s’aproven, i després de si s’executen. Aquests dies hem sabut que, segons la Intervenció General de l’Estat (IGAE), durant el primer semestre de 2024 només es va gastar un 20% a Catalunya, 456 milions d’euros, que se situa a la cua de totes les comunitats autònomes, mentre que a Madrid, per exemple, se supera el 57%, amb 694 milions d’euros. Res de nou sota el sol, però. En resposta a unes dades tan eloqüents, el govern espanyol ha dit que en còmput anual la dada serà superior i que hi està invertint més que mai. Però assistim a un mal endèmic i bastant emprenyador. Segons el mateix departament d’Economia i Finances de la Generalitat, amb dades de la IGAE, el pes relatiu mitjà de les inversions executades a Catalunya sobre el total regionalitzat, entre el 2013 i el 2023, va ser del 10,1%, amb oscil·lacions que van des d’un mínim del 7,2% l’any 2014 a un màxim del 13,2% l’any 2017. Segons la Cambra de Comerç de Barcelona, entre el 2013 i el 2020, el percentatge mitjà d’execució de la inversió prevista a Catalunya va ser del 67,4%, fluctuant entre el màxim del 2017 (81%) i el mínim del 2016 (56,4%). La dada anual més actualitzada de què disposem revela que el pes de la inversió liquidada per l’Estat a Catalunya l’any 2023 va ser del 9,3% de la inversió total estatal, molt per sota del pes relatiu del PIB (18,8%) i de la població (16,5%) de Catalunya l’any 2023.
Plou sobre mullat.
La millor manera de posar fi a aquest fenomen d’infraexecució endèmica o d’apaivagar-lo és regulant la participació de la Generalitat en els processos d’execució de les inversions estatals, ja sigui via conveni o creant un consorci entre les dues administracions
La millor manera de posar fi a aquest fenomen d’infraexecució endèmica o d’apaivagar-lo és regulant la participació de la Generalitat en els processos d’execució de les inversions estatals, ja sigui via conveni o creant un consorci entre les dues administracions. El conveni ha d’establir un règim d’execució i supervisió de les obres per permetre a la Generalitat dur a terme funcions de col·laboració i seguiment de l’execució. La segona opció participativa esmentada és més contundent i implica una col·laboració orgànica i no només un control o fiscalització dels incompliments. Les dues figures estan previstes a l’ordenament i són possibles: a la llei estatal 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic, i a la llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, per bé que el consorci s’ha d’autoritzar per llei –la mateixa llei de pressupostos serviria– i crear-se per conveni.
Una altra possibilitat –potser la més efectiva i realista– és que la llei de pressupostos de l’Estat fixi les conseqüències d’un nivell incomplet d’execució de les inversions. La conseqüència seria determinar que les quantitats no executades s’haguessin de transferir a la Generalitat en un termini breu a comptar des de la finalització de l’exercici pressupostari. Aquesta alternativa s’hauria de preveure en la llei de pressupostos de l’Estat, valorant si l’eventual transferència de fons a la Generalitat es faria fos quin fos el nivell d’execució o només en determinats casos, per exemple, referida a la mitjana de la inversió estatal territorialitzada. La informació sobre el nivell d’execució l’hauria de trametre l’Estat, no com ara, que fa més de tres anys que no ho fa, acompanyada de la documentació justificativa, a la Comissió Bilateral Estat-Generalitat perquè aquesta adoptés un acord de reconeixement del deute. No se’ls pot deixar sols a l’hora de complir els seus compromisos amb Catalunya.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional UB
