Com es pagarà el rearmament
Amb la sang que ens van fer suar els falcons fiscals del nord durant la crisi financera i el que va costar que mobilitzessin els recursos per fer front a la pandèmia de la covid, i ara en quatre dies la Comissió de la UE ha decidit aflorar 800.000 milions d’euros per abordar els problemes de seguretat propiciats per la follia de Donald Trump i la deriva bel·licista de Putin. La diferència amb la primera crisi és que ara el diktat no prové només de la troika europea que va imposar l’austericidi després de la crisi financera de 2008, sinó de la OTAN i dels EUA que combina els temors d’alguns països fronterers amb la Rússia de Putin i les clàssiques demandes dels nord-americans d’una major contribució a la defensa atlàntica. La diferència amb l’esforç fet durant la crisi pandèmica és que ara no hi ha un euro de subvencions gratuïtes, els crèdits es redueixen a 150.000 milions d’euros i la resta l’haurà d’aportar cada govern. L’únic avantatge, que ja es dir molt, és que els mateixos adalils de la frugalitat luterana ara estan disposats a modificar els objectius d’estabilitat pressupostària perquè tota la “inversió” defensiva no computi en els topalls de dèficit i de deute.
El rellevant tanmateix és que ara sabem que, quan es considera que hi ha una emergència del tipus que sigui que afecta als socis europeus del nord, els diners surten d’on sigui i desapareix el relat sobre la gestió sumptuària dels meridionals o sobre la necessitat d’alleujar de càrregues les futures generacions. I això que és dubtós que Rússia suposi una amenaça imminent per als països bàltics, Polònia o Finlàndia, doncs no ha estat capaç de doblegar Ucraïna malgrat les diferències poblacionals i de PÎB. Per molt autoritari que sigui Putin, no sembla imaginable una agressió russa contra països membres d’una aliança defensiva com la OTAN. Entre nosaltres, no està tampoc massa ben vista la despesa en defensa i més quan hi ha necessitats peremptòries com l’habitatge o les infraestructures ferroviàries.
I això és important perquè, per molt que Pedro Sánchez vulgui amagar el seu compromís de dedicar el 2% del PIB espanyol a tasques defensives, uns 6000 milions d’euros, si vol continuar pagant els interessos del deute públic —més del 100% del PIB i un augment de fins a 472.372 durant l’etapa de govern socialista— i les pensions, és inevitable que afluixi amb les seves promeses socials, com ara redoblar esforços en habitatge. Cal desconfiar obertament del rebuig de Sánchez al “rearmament” i de la seva aposta pel tradicional “poder tou” de la UE. El que ha fet l’astut president espanyol és pactar amb els líders europeus un enunciat eufemístic per emmascarar els termes inequívocs que estan presents en els plans ja adoptats com el Readiness 2030 (l’estratègia de rearmament continguda al llibre blanc per a la defensa europea) o el SAFE, l’instrument de 150.000 milions en crèdits per finançar part de l’esforç bèlic.
La imaginació té els seus límits, sobretot quan no hi ha aigua a la piscina pressupostària
Per això el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, ha dit les últimes hores que la definició del que és defensa és clara i que no és “descafeïnarà”. No hi cap incloure el control de fronteres, la ciberseguretat i el terrorisme com avançava aquest diari ni la compra i producció de medicaments crítics en una doble estratègia civil i militar que han apuntat algunes fonts. I és que la defensa ni té a veure amb el manteniment de la pau per la via de les relacions comercials i la diplomàcia, ni amb altres conceptes que no siguin la fabricació i compra de tancs, avions, fragates i míssils. Caldrà veure, doncs, què s’hi diu al manual de resistència de Sánchez en aquests casos, sense pressupost i amb la obligació de prorrogar els comptes anteriors enlloc de convocar eleccions. Si compleix els compromisos amb els seus socis, i tot apunta que ho farà, caldrà estar atent als jocs malabars, ara en forma comptable.
Però la imaginació té els seus límits, sobretot quan no hi ha aigua a la piscina pressupostària. Si com és previsible el PSOE no té els vots per aprovar un decret llei ampliant els crèdits pressupostaris en vigor, haurà d’acudir a canviar de lloc algunes partides o tirar mà de l’opac fons de contingència, una mena de calaix de rèptils per atendre situacions extraordinàries, que ja és el refugi habitual de la despesa en defensa degut a la seva impopularitat. No en va, tots els governs són conscients de l’herència militarista del franquisme, la tradició pacifista contrària a l’OTAN (1986) i dels moviments d’objecció de consciència i insubmissió al servei militar. I també que, en absència d’amenaces immediates, la despesa social és percep com a prioritària per atendre necessitats més peremptòries en habitatge, salut, educació o infraestructures. El que en altres països és una qüestió amb forta càrrega ideològica en l’eix esquerra-dreta, aquí genera un rebuig transversal.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional UB
