Article publicat a La Vanguàrdia, el dia 13 de setembre de 2023.
Gràcies a l’aritmètica parlamentària post 23-J assistim a un clima polític més propici per debatre sobre la possibilitat d’una amnistia dels fets del Procés. Molt diferent de l’animositat amb què fou rebuda la proposició de llei que un grup de juristes vam fer tres anys enrere a instàncies d’Amnistia i Llibertat, despatxada com a «palmàriament inconstitucional» per la Mesa del Congrés per impedir tan sols que es debatés al Ple la seva presa en consideració. No vull dir que les coses hagin de ser fàcils: sectors de la dreta política, mediàtica o judicial, en companyia dels clàssics exponents de l’esquerra més jacobina ho veuen com un acte de desprestigi de la justícia —consideració aquesta que continua estant en mans de la justícia europea—, com una desviació tràgica per part del legislador d’una decisió dels tribunals que havia de conjurar el perill d’una secessió per sempre més.
No cal dir que aquesta és una concepció allunyada de l’ideal de justícia que inspira l’amnistia. No en va, els fets que s’hi volen incloure no s’haurien d’haver perseguit mai penalment. Per fer-ho, es van crear conceptes com la «violència ambiental», que es va fer entrar per la cabota d’un delicte obsolet com la sedició. En una democràcia liberal, els fets del Procés no haurien provocat una autèntica deriva il·liberal del Tribunal Suprem, sinó implicat una declaració d’inconstitucionalitat del TC i la constatació política d’un conflicte polític de primer ordre. Al Quebec hi va haver dos referèndums no autoritzats i la resposta de les autoritats federals no va ser portar els mandataris de la Belle Province a la presó, sinó que va actuar la Cort Suprema fixant i el govern federal mirant de clarificar les condicions de futures consultes.
En aquest sentit, els indults o la posterior reforma del Codi Penal, partint del fet que l’ordenament permet mesures de gràcia i lleis retroactives favorables van servir per mitigar alguns efectes de la resposta coercitiva de l’Estat. Però ara es tracta de posar el marcador a zero i crear les condicions sinceres i equitatives per a encetar un diàleg sobre un conflicte polític acceptat pel Govern de Pedro Sánchez tant en la Declaració de Pedralbes (desembre de 2018) com en l’acord de creació d’una «taula bilateral de diàleg, negociació i acord per a la resolució del conflicte polític» (febrer de 2020).
No es tracta d’una antigalla preliberal, s’emmarca dins de la Justícia punitiva del segle XXI, que utilitza l’amnistia en casos de justícia restaurativa —a Portugal i a Itàlia diversos cops per resocialitzar joves delinqüents—, o en supòsits de justícia transicional, que busca la reconciliació política i la pau social. En aquest cas, l’amnistia s’ha emprat tant en situacions de nou ordre polític com en de superació de greus crisis polítiques, com és el cas que ens ocupa.
Entre els primers exemples cal citar l’amnistia del 15 d’abril de 1931, que esborrà els efectes repressius de la primera Restauració i de la dictadura de Primo de Rivera, o la del 15 d’octubre de 1977, després del franquisme. Entre els segons, la del 21 de febrer de 1936 amb relació als fets del 6 d’octubre de 1934, sobre els que el Tribunal de Garanties havia imposat penes de presó de fins a 30 anys. Amb aquesta mateixa finalitat, la de crear un nou marc legal perquè en la nova realitat es recuperin els valors de justícia afectats per decisions injustes o desproporcionades, l’amnistia també s’ha utilitzat a França, després de la guerra d’Algèria o recentment a Nova Caledònia. Però també a Alemanya o a Itàlia, amb el vist-i-plau de la justícia constitucional d’aquests països, que l’ha vista com una mesura excepcional però justa en casos de «lluita sindical extrema», «sublevacions populars» o simplement en «temps de greus dificultats polítiques».
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.lavanguardia.com/politica/20230913/9222835/amnistia-excepcional-justa.html