Qui ha de ser l’alcalde

per

Article publicat al diari ARA, el dia 23 de juny de 2023.

L’episodi de l’alcaldia que Jaume Collboni va arrabassar in extremis a Xavier Trias demostra que els partits de poder —que és molt més que ser un partit de govern— desitgen governar sovint al marge dels seus compromisos, principis i programes electorals. En el cas dels recents pactes municipals això s’ha concretat amb la quadratura del cercle: en el desplaçament de l’independentisme per part del PSOE i del PP de determinades places emblemàtiques, com Barcelona o Gasteiz, i en l’intent (reeixit) del PSC de fracturar la dinàmica de blocs, pactant a tort i a dret amb els mateixos independentistes, d’un signe o altre, en algunes ciutats i a les diputacions.

Deixant això de banda, en aquest context sorgeix un debat més aviat recurrent, que sovint es lliga erròniament al concepte de legitimitat democràtica: si s’ha de respectar la llista més votada o si s’ha d’atribuir directament l’alcaldia al partit amb més sufragis. Esclar que això últim no assegura la governabilitat d’un municipi. Si partim de l’exemple de Barcelona, sobre el paper, deixant de banda l’existència de pactes ocults que prevegin acords que es concretin més endavant amb una entrada dels comuns a l’equip de govern, no hi ha gaire diferència, en termes de precarietat o d’estabilitat, entre atribuir el govern als 10 regidors de Collboni o directament als 11 regidors afins a Trias. De fet, aquesta possibilitat avui ja es dona, ja que, com sabem, si cap candidat no obté la majoria absoluta en la votació es passa a nomenar alcalde el cap de llista més votat.
La qüestió és que aquesta possibilitat, prevista a l’article 196 de la llei electoral, no només no incentiva la formació de governs estables sinó que en general penalitza la negociació de pactes de signe majoritari. I això malgrat que la realitat s’entesta a posar en relleu la fragmentació del mapa electoral municipal, especialment en municipis grans, on acostuma a haver-hi una centralitat mitjana entre dues, tres o fins i tot quatre formacions polítiques, cas de Barcelona, que en alguns casos conviuen amb altres minories residuals. Vull dir amb això que sembla raonable preveure un sistema electoral local amb segona volta o ballottage entre els dos candidats més votats, per afavorir la concentració política al voltant de forces centrals i en detriment d’opcions minoritàries o fins i tot extremes.

Aquest model permet conjuminar representativitat i governabilitat. De fet, la Constitució ja ho permet quan no descarta l’elecció de l’alcalde directament pels veïns (article 140). De fet, l’actual model és una opció del legislador que podria canviar amb un petit canvi normatiu. Amb tot, sembla raonable que aquest sistema suposés modificar alguns aspectes de l’arquitectura institucional local, ja que s’aniria inexorablement cap a una presidencialització i un rearmament de l’executiu local, a més de cap a una parlamentarització del ple municipal, que acabaria esdevenint una assemblea d’elegits amb tasques sobretot d’orientació i control polític de l’equip de govern. Al mateix temps, es podrien reordenar els mecanismes de revocació de la màxima autoritat local, amb la supressió de la polèmica moció de censura en l’àmbit local, que no deixa de ser una institució postissa i amb origen en la tradició parlamentària, a favor d’altres processos de remoció de mandats per expressió directa del vot popular, prèvia recollida d’un nombre qualificat de signatures, per exemple.

Certament, el de segona volta és un mètode característic dels sistemes presidencialistes que ens recorda el que passa a França i s’allunya de la nostra recent tradició institucional. Però és indubtable que això encaixa millor a l’arena local que en altres tipus d’eleccions, ja que –no s’hauria d’oblidar– l’alcalde presideix la corporació i fins i tot les sessions plenàries. Per altra banda, la proposta és més democràtica que no pas la de bonificar amb una prima de regidors les opcions majoritàries, fins a completar la majoria absoluta, com de tant en tant proposen PSOE i PP. I potser ho acabaran fent. A més, no es tracta d’una qüestió del tot inèdita: ja va estar sobre la taula de les reformes del govern local el 1999 i el 2003.

Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/qui-alcalde-joan-ridao_129_4737874.html?utm_source=twitter&utm_campaign=hootsuite&utm_medium=social

Deixa un comentari