Article publicat al diari ARA, el dia 23 de juny de 2023.
L’episodi de l’alcaldia que Jaume Collboni va arrabassar in extremis a Xavier Trias demostra que els partits de poder —que és molt més que ser un partit de govern— desitgen governar sovint al marge dels seus compromisos, principis i programes electorals. En el cas dels recents pactes municipals això s’ha concretat amb la quadratura del cercle: en el desplaçament de l’independentisme per part del PSOE i del PP de determinades places emblemàtiques, com Barcelona o Gasteiz, i en l’intent (reeixit) del PSC de fracturar la dinàmica de blocs, pactant a tort i a dret amb els mateixos independentistes, d’un signe o altre, en algunes ciutats i a les diputacions.
Aquest model permet conjuminar representativitat i governabilitat. De fet, la Constitució ja ho permet quan no descarta l’elecció de l’alcalde directament pels veïns (article 140). De fet, l’actual model és una opció del legislador que podria canviar amb un petit canvi normatiu. Amb tot, sembla raonable que aquest sistema suposés modificar alguns aspectes de l’arquitectura institucional local, ja que s’aniria inexorablement cap a una presidencialització i un rearmament de l’executiu local, a més de cap a una parlamentarització del ple municipal, que acabaria esdevenint una assemblea d’elegits amb tasques sobretot d’orientació i control polític de l’equip de govern. Al mateix temps, es podrien reordenar els mecanismes de revocació de la màxima autoritat local, amb la supressió de la polèmica moció de censura en l’àmbit local, que no deixa de ser una institució postissa i amb origen en la tradició parlamentària, a favor d’altres processos de remoció de mandats per expressió directa del vot popular, prèvia recollida d’un nombre qualificat de signatures, per exemple.
Certament, el de segona volta és un mètode característic dels sistemes presidencialistes que ens recorda el que passa a França i s’allunya de la nostra recent tradició institucional. Però és indubtable que això encaixa millor a l’arena local que en altres tipus d’eleccions, ja que –no s’hauria d’oblidar– l’alcalde presideix la corporació i fins i tot les sessions plenàries. Per altra banda, la proposta és més democràtica que no pas la de bonificar amb una prima de regidors les opcions majoritàries, fins a completar la majoria absoluta, com de tant en tant proposen PSOE i PP. I potser ho acabaran fent. A més, no es tracta d’una qüestió del tot inèdita: ja va estar sobre la taula de les reformes del govern local el 1999 i el 2003.
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/qui-alcalde-joan-ridao_129_4737874.html?utm_source=twitter&utm_campaign=hootsuite&utm_medium=social
