Article publicat al diari La Vanguàrdia, el dia 28 de juliol de 2023.
Encara no sabem si aquesta democràcia sabrà trobar la fórmula de la governabilitat, com sosté Pedro Sánchez. És aviat encara. Els partits han de parlar. El que si sabem és que la línia que separa la investidura del bloqueig en el sistema polític espanyol està plena de corbes i racons, doncs ni la Constitució ni les lleis estatals no preveuen, como fan les lleis autonòmiques, que un cop es constitueixi el Congrés dels Diputats, s’hagi de sotmetre a investidura un candidat en un termini concret. Això pot ser un inconvenient si el termini és molt peremptori i no han culminat les negociacions (a Catalunya són 10 dies escassos), però la realitat demostra que actua com un estímul per a la creació de govern, sovint amb majories coalitzades.
El que és segur és que deixar obert un període sense proposar cap candidat genera molts problemes, ja que perpetua el govern en funcions —en aquest cas des del 24 de juliol— , amb severes limitacions per actuar, constret a no poder fer pressupostos o lleis. Recordem com d’estèrils van ser els 314 dies transcorreguts entre les eleccions del 2015 i la investidura de Mariano Rajoy del 29 d’octubre del 2016, al límit del termini de dos mesos des de la primera votació d’investidura; o els 253 dies que van des de les eleccions del 28 d’abril del 2019 fins la investidura de Pedro Sánchez, després de les eleccions del 10 de novembre d’aquell any, després de la segona dissolució de les cambres operada d’acord amb el que preveu l’article 99.5 de la Constitució (la regla de la dissolució al cap de dos mesos). Per bé ara ja sabem almenys que el Govern s’ha de sotmetre a control, extrem aquest que va ser objecte d’una tensa controvèrsia constitucional provocada per un executiu del PP i que va ser resolta pel TC en una sentència de novembre de 2018.
Per altra part, no oblidem que, tot i ser infreqüent, a Espanya hi ha hagut recentment tres investidures fallides: Pedro Sánchez (4 de març de 2016), Mariano Rajoy (2 de setembre de 2016), i novament Pedro Sánchez (27 de juliol de 2019). Hi ha hagut dissolucions al cap de dos mesos a comptar des de la primera votació fallida (art. 99.5 de la Constitució), per exemple la que va tenir lloc el 3 de maig del 2015, que va posar fi a l’efímera XI legislatura, i la del 24 de setembre del 2019, amb què va concloure la també molt breu XIII legislatura, que abasta el període que va des del 21 de maig del 2019 fins al 24 de setembre del 2019). Per tant, les Corts es van dissoldre perquè cap candidat no va obtenir la confiança suficient de la majoria del Parlament. Però tot això va anar precedit de la proliferació de rondes de consultes del Rei, de la insospitada renúncia a ser candidat del líder del partit amb més vots (Mariano Rajoy), o fins i tot de l’acceptació del següent candidat en sufragis, sense possibilitats de ser investit, com a candidat instrumental perquè s’iniciés el còmput dels dos mesos i precipitar una nova convocatòria electoral Pedro Sánchez el febrer de 2016).
Aquesta fórmula forçada del candidat instrumental és rellevant perquè en aquest cas no va ser necessari acudir a la doctrina de l’acte equivalent del Consell d’Estat, que al seu dia es va aplicar a Madrid o a Catalunya, per tal que la presidència del Congrés constatés, després de consultar-ho amb el Rei, que no era possible proposar un candidat amb possibilitats reals d’obtenir la investidura i començar a comptar sense necessitat de debat el termini de dissolució dels dos mesos. No en va, com ha dit repetidament el TC, la Constitució s’inspira en un principi de racionalització que té com a un dels seus primordials objectius impedir les crisis governamentals perllongades i afavorir l’estabilitat de l’Executiu.
En fi, tres són els escenaris d’investidura que amb més o menys grau de realisme es poden
obrir per evitar el bloqueig o una dilació excessiva en la conformació del govern: primer,
que el rei faci una proposta de candidat si constata que algun d’ells és capaç de reunir la
majoria necessària per ser investit; segon, que el cap de l’Estat constati que no és possible
que cap candidat conciti els suports necessaris i, d’acord amb algun d’ells, el proposi com
a candidat instrumental per posar en marxa el rellotge dels dos mesos per a la dissolució,
a comptar des de la primera votació fallida; i tercer, que el rei no proposi cap candidat
viable i que la presidència del Congrés, d’acord amb ell, resolgui que això no és possible
i que, de forma equivalent a una votació negativa, permeti iniciar el còmput dels dos
mesos per la dissolució.
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.lavanguardia.com/politica/20230728/9138258/bloqueo-investidura.html