Article publicat al Diari ARA, el dia 8 de febrer de 2023.
L’estrena de la denominada llei del només sí és sí ha estat de les més accidentades que es recorden. Al meu parer, tornar a planteja ara, com fa el PSOE, un esquema pretèrit consistent en apujar les penes i retornar al binomi violència i intimidació, desplaçant el consentiment, és un error. El més raonable seria deixar reposar la reforma, tot i que, com tot en aquesta vida sigui millorable, i esperar a veure la seva evolució a través de la praxi dels tribunals.
A més, ara ja no es pot evitar que alguns tribunals hagin recalculat les penes a la baixa, partint de la supressió del delicte d’abusos i de la rebaixa de les penes que comporta l’únic tipus penal subsistent, l’agressió sexual. I dic “alguns” tribunals perquè es parla de prop de quatre-centes sentències revisades a la baixa, però no tots han actuat de la mateixa manera. El mateix Tribunal Suprem ha revisat 14 sentències, i en vuit ha mantingut les penes i en sis les ha reduïdes. En alguns casos, les penes s’han abaixat fins a dos anys, però, en molts altres, pel que sabem, la rebaixa ha estat d’uns pocs mesos. Per altra part, molts jutjats no són partidaris de facilitar aquestes dades. Potser tenim una fotografia esguerrada i no en som conscients. Tardarem temps a saber l’impacte real que ha tingut la modificació de les penes.
En realitat, la reforma ha donat com a resultat una bona llei (no ho dic jo, ho diu fins l’Observatori contra la violència domèstica del mateix Consell General del Poder Judicial), doncs fixa el concepte del consentiment (el tòpic diu que situa el consentiment al centre de la reforma) i dona més protecció a les víctimes, doncs el seu testimoni passa a ser considerat una prova pre-constituïda, evitant que hagi de travessar per un autèntic viacrucis de declaracions i més declaracions. Però, el que és més rellevant, pot tenir incidència sobre el futur però no sobre els casos ja revisats, doncs la Constitució no permet aplicar amb efectes retroactius les normes sancionadores no favorables als reus. Per tant, la modificació que vol ara impulsar el PSOE, amb el probable suport del PP i de la dreta política, només donarà resposta a la confrontació política generada i a la necessitat d’escometre canvis per apaivagar les crítiques de part de l’oposició i determinats estats d’opinió amollats per la dreta mediàtica, en molts casos d’un alarmisme repugnant. I tot això al preu d’humiliar, també, el seu soci de govern i d’estirar la corda fins a una probable fractura de l’executiu, encara que aquesta no es produeixi per la manca d’incentius en un context plenament electoral.
Ara bé, això no vol dir que la ministra Montero i el seu espai no s’hagin de moure. Si no es vol o no es pot esperar a veure els efectes de la reforma, com preconitzen molts experts, per poder veure l’ús que els tribunals fan del nou precepte, el més lògic, més enllà de l’espinosa qüestió de la revisió de les penes, és acceptar una reforma que comporti un increment de la pena que eviti la insofrible sensació que la reforma surt barata als condemnats per agressions sexuals. I això, tot i que l’espiral punitiva no és la solució de tots els mals. En definitiva, tornar a les penes anteriors, és a dir, a penes que no semblin sensiblement inferiors a les anteriors a la reforma, sempre que quedi clar que no es pot tornar a l’obligació d’haver de demostrar la violència, la intimidació o l’anul·lació de la víctima per justificar la gravetat del delicte. En suma, si no hi ha més remei, acceptar la la reforma només si val la pena, per evitar la demagògia i alimentar el joc de la dreta política, mediàtica i judicial.
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.principal.cat/ca/opinio/20230208/6730-llei-si-es-si-irene-montero-unides-podem-reforma-psoe-pp-vox