Article publicat al Diari ARA, el dia 28 de febrer de 2023.
Els fets són prou coneguts: en el marc dels acords de la taula del diàleg, el Parlament espanyol va aprovar una reforma del Codi Penal, formalment per situar-lo en coordenades homologables a nivell europeu, per tal com la mateixa justícia espanyola ha tastat la pols de les diverses jurisdiccions nacionals amb les que ha topat. Però sobretot perquè aquest fet, combinat amb els indults, acabés produint els mateixos efectes que una amnistia, sobre la que, pel sembla, no es pot ni arribar a parlar. Es tractava de suprimir el delicte de sedició i de remodelar el de desordres públics i el de malversació, tot i que aquest últim es va reformar de forma un xic atropellada perquè durant el seu debat s’hi van entravessar el tema dels EROs andalusos.
El balanç és que, un cop aprovada la llei, els magistrats del Suprem s’han negat a aplicar-la. No accepten el joc de la democràcia representativa, que una majoria política d’un signe que no els agrada hagi acordat, primer uns indults i després una reforma del Codi penal per impedir-los precisament que el tornin a retorçar novament en nom del seu particular ideal de venjança, per reconduir fora d’estrades un conflicte polític prou envitricollat. Dit amb altres paraules, veuen les mesures de gràcia i les reformes legals com una concessió enlloc de com una rectificació, fins i tot extemporània, d’una anomalia com és que a Espanya un referèndum no autoritzat per l’Estat acabi essent delicte perquè així ho decideixen uns jutges que a aquest efecte s’inventen els elements fàctics que estimen convenients.
Ara, però, més reposadament, el que cal veure és cap a on ens porta aquesta situació. Hem d’assumir que l’alta judicatura espanyola circuli per un carril paral·lel i decideixi rebel·lar-se contra el legislador? Pot el Tribunal Constitucional, en la seva actual configuració, redreçar la situació, o només podem confiar en la justícia europea? D’entrada, diria que no cal esperar res del Suprem i d’una cúpula judicial absolutament fanatitzada. De fet, la gran reforma institucional pendent de l’Estat és el Poder Judicial, impermeable a la descentralització política i hegemonitzat de forma asfixiant per la dreta política. D’altra banda, cal veure quina orientació pren el Tribunal Constitucional, que té pendent sortir del jardí en què es va endinsar en 2014. El primer a intervenir, abans fins i tot que el govern de Rajoy i el Senat amb el 155, fou l’alt tribunal. No debades, el Procés fou una crisi constitucional, no una insurrecció popular violenta. Ara bé, la majoria de decisions preses i les funcions executives i sancionadores que li van ser encomanades al TC en l’època del PP han portat a exacerbar el seu rol judicialista. En molts casos, la seva tasca de control del Parlament ha consistit a obstaculitzar actes parlamentaris interns o d’altres merament declaratius, mancats de juridicitat, convertint-se en un agent més de la persecució penal.
Per altra part, des que Carles Puigdemont va exiliar-se a Bèlgica i el Suprem va dictar presó provisional per als membres del govern que no el van seguir, l’independentisme ha assolit diferents victòries a nivell europeu, però també alguns revessos. El cas de la revisió de les condemnes després de la reforma del Codi Penal sembla clar, tanmateix. No és la negociació ni la política la que ha fracassat. Tampoc la tècnica legislativa com en el cas de la llei del només sí és sí. Els que han fallat són uns quants jutges que han decidit que manen ells enlloc dels representants de la voluntat popular.
En efecte, Llarena i Marchena s’han passat per l’engonal la mens legislatoris a plena consciència: han fet una interpretació de la malversació deliberadament allunyada del que es va dir en el debat legislatiu i de la interpretació gramatical del preàmbul i l’articulat de la norma. Són responsables d’una creació judicial contra legem i perjudicial per al reus. Per rematar, s’han esplaiat criticant el legislador, al qui acusen ni més ni menys que de deixar impunes uns fets que considera poc o molt com una desviació tràgica de l’autèntic sentir d’Espanya. El resultat aritmètic en forma de penes no és producte, doncs, de la discalcúlia dels jutges, o del seu marge interpretatiu, sinó al seu desig que sigui l’àrbitre el que continuï aixecant la copa.
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/aqui-qui-mana-joan-ridao-suprem_129_4637307.html