Article publicat al Diari ARA, el dia 10 de novembre de 2022.
Llegeixo que després del desenllaç judicial del 25% de castellà, alguns docents han experimentat una sensació d’alleujament alhora que un lògic temor perquè el model lingüístic educatiu quedi garantit en el futur, sense deixar de reclamar més garanties pels centres que no apliquin la sentència, això tot i que el TSJC ja va deixar clar en una provisió l’1 de juliol que és inaplicable per incompatible amb el nou marc legal que impedeix fixar percentatges d´ús vehicular de qualsevol llengua i que considera el castellà com a llengua d´ús curricular. En coherència, el Tribunal ja va desestimar el 18 de juliol les mesures cautelars exigides per una família perquè s’implementés el percentatge en una escola de Barcelona, i el 21 del mateix mes el Fiscal Superior de Catalunya va decretar l’arxivament de les denúncies que acusaven el conseller Josep González Cambray de prevaricar i de desobeir per no aplicar la sentència.
El fet inquietant que el 9 d’agost, el Tribunal Suprem fes públic que havia anul·lat els projectes lingüístics de les escoles Bogatell de Barcelona i Josefina Ibáñez d’Abrera no té més transcendència per tractar-se de sentències extemporànies que no contravenien la decisió del TSJC. Tant és així que el 29 d’agost, abans de l’inici del curs, la Sala de Vacances del TSJC, amb suport de la Fiscalia, va rebutjar definitivament aplicar cautelarment el 25%, com li havia demanat l’Asamblea por una Escuela Bilingüe en un desesperat intent a través d’un recurs de tutela de drets fonamentals, amb el pretext de les instruccions del departament pel nou curs, sense concretar els perjudicis irreparables de no aplicar dit percentatge, cosa que va portar a la Sala a qualificar el recurs d’impugnació orientada a avançar el dictat d’una resolució favorable als seus interessos.
Fins aquí les raneres de l’agonia del procés derivat de la sentència del 25%, tot i que la partida no s’ha acabat, sinó que es reinicia. No és un game over sinó un replay. En efecte, ara estem a l’espera de la decisiva intervenció del TC, al que el TSJC li ha passat la pilota a través de plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat —també el PP i Ciutadans a través d’un recurs en paral·lel— en què no només desacredita la nova legalitat sinó que de forma insolent censura el Govern i el Parlament pel que qualifica d’actuació arbitrària, innecessària i desproporcionada, concebuda per impedir-li fer la seva feina. Textual. Vist això, que el tema estigui en mans del TC presenta si més no l’avantatge que la sostreu del fanatisme del TSJC —i de pas de les entitats de l’espanyolisme lingüístic que són els seus clients habituals per no estar legitimats en el procés.
Certament, l’actual TC no és de fiar pel seu partidisme groller i està empantanat en un procés de renovació que esprem pugui canviar el signe de la seva composició a favor d’una majoria progressista. Però tradicionalment les qüestions lingüístics sempre han meritat un estudi detingut i més rigorós. Tret d’algunes parts de la sentència de 2010 sobre l’Estatut, sovint interpretades amb prou malícia, és difícil un overturning, un canvi total que eludeixi els seus propis pronunciaments sobre que el català és el centre de gravetat del sistema o que l’objectiu d’aquest és garantir la plena competència lingüística de l’alumnat al final de l’etapa educativa obligatòria, que és el avui diu la LOE a diferència de la denostada Llei Wert, cosa que es dona de bufetades —també en termes pedagògics— amb el fet de fixar un percentatge general i fix. És difícil que el TC digui, com fa el TSJC, que la nova normativa «trenca» amb la «paritat» entre llengües oficials, doncs aquesta no existeix ni l’ha preconitzada el TC, que ha reconegut repetidament des de 1994 el plus del català com a llengua vehicular, per raons de normalització lingüística —avui més que mai vista la crítica realitat sociolingüística— i de cohesió social. A més, hi ha qüestions que sembla com si la mentalitat abstrusa d’un tribunal ordinari no pogués entendre i que la jurisdicció constitucional té més per mà: per exemple, la llibertat de configuració legal del model lingüístic per part de les administracions competents en matèria educativa i de llengua. Com que el TC és un tribunal que resol qüestions polítiques amb regles jurídiques, l’acord en la Taula del diàleg del 27 de juliol hi pot ajudar, doncs s’hi diu que «[…] el catalán debe seguir siendo la lengua normalmente usada como vehicular y de aprendizaje en el sistema educativo de Catalunya y el aranés en la Val d’Aran, que la enseñanza y el uso curricular y educativo del castellano también tiene que estar garantizado y tener una presencia adecuada en los currículos y proyectos lingüísticos […]».
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/25-castella-replay-judicial-mes-controlat-joan-ridao_129_4483784.html