Article publicat al diari La Vanguardia, el 31 d’octubre de 2021
M’assabento del traspàs de José Antonio González Casanova a Innsbruk, seu del Congrés anual de l’Associació Internacional de Centres d’Estudis sobre Federalisme, temàtica que fou un del seus principals desvetllaments intel·lectuals, com demostra la que, sens dubte, és la seva obra més rellevant dins d’una llarga, prolífica i eclèctica trajectòria com a polígraf, Federalisme i autonomia a Catalunya, editada per la Curial de Max Cahner, al 1974. En ella González Casanova resseguia el devenir de la qüestió nacional catalana des de la Gloriosa de 1868 fins la Guerra civil, el que seria una constant del seu estudi junt amb el liberalisme autoritari del període que va des de la Restauració fins la Segona República.
Vaig conèixer en José Antonio tardanament. Per raons generacionals no vaig ser un del seus epígons ni compartí docència en el que fou el seu, i ara és el meu, Departament de Dret Constitucional a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, al qual va pertànyer fins la seva jubilació el 2002. Quan vam iniciar la nostra relació, ell era Síndic de Greuges d’aquesta Universitat (2003-2006) i jo vaig consultar-lo sobre els treballs preparatoris de la reforma de l’Estatut de 1979 que ell va contribuir a redactar, i dels que va ser incomprensiblement preterit com ell mateix expressava no sense certa amargor.
Aleshores, José Antonio no havia exacerbat encara el seu proverbial esperit crític, doncs encara no havia iniciat el camí de distanciament de la socialdemocràcia hegemònica a Catalunya i a Espanya, i el retorn a l’esquerra revolucionària dels seus orígens. No en va, la seva tesi doctoral versà sobre El comitè popular de la comuna iugoslava. Després d’un llarg periple polític iniciat al moment fundacional del Front Obrer de Catalunya (1962), la branca catalana del Frente de Liberación Popular Español (FELIPE), que abandonà el 1970 per incorporar-se primer al PSC-Congrés i després al Partit Socialista de Catalunya. González Casanova glossà educadament el seu desencís a “Memoria de un socialista indignado” i a “Fulgor y sombras del socialismo en España”. També fou membre del Consell Consultiu de la Generalitat i, amb els anys, vaig passar a ocupar el que havia estat el seu despatx quan vaig ser nomenat conseller del Consell de Garanties Estatutàries.
En el pla acadèmic, González Casanova fou un dels grans del Dret Públic espanyol i català. Estudià Dret amb brillantor a Barcelona, exercí com a advocat al despatx del laboralista Francesc Casares i al 1967 obtingué la Càtedra de Dret Polític a la Universitat de Santiago, que abandonà el 1977 per ocupar una plaça de Catedràtic de Teoria de l’Estat a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona i, finalment, de Catedràtic de Dret Constitucional a la Facultat de Dret d’aquesta Universitat, en el moment del trànsit del vell Dret Polític al nou Dret Constitucional inaugurat el 1978.
Abans, però, a través de Jordi Solé Tura, fou professor ajudant de la cèlebre Càtedra de Dret Polític de Manuel Jiménez de Parga, el gran viver de juristes i politòlegs catalans del tardofranquisme i dels primers anys de la democràcia. Fou precisament en aquest període que assessorà la ponència socialista en el debat constituent, comandada per Gregorio Peces-Barba i, uns mesos més tard, la de l’Estatut de 1979.
José Antonio presentava una personalitat polièdrica. Nascut en un ambient familiar nacional catòlic, fou estudiant dels Jesuïtes de Sarrià on intimà amb Alfonso Carlos Comín, el màxim exponent de la renovació del pensament cristià, en clau socialitzant. González Casanova exposà les seves conviccions, en aquest sentit, en obres com El Dios Presente i en la seva col·laboració en la Revista El Ciervo dirigida per un altre catòlic renovador com Llorenç Gomis. En aquest mateix context, González Casanova feu una singular aproximació com a cristià al món de l’astrologia, una de les seves grans passions junt amb la música (Malher), la filosofia (Adorno) y la història.
Amb voluntat, com ell deia, de superar prejudicis sobre una branca del saber que considerava perenne i universal, José Antonio estava convençut de redescobrir per aquest camí el sentit del món i de la vida, el nucli espiritual de la matèria i la presència d’un ésser intel·ligent que es revela en els símbols astrològics, la qual cosa el refermà en la seva fe en la transcendència humana com posa en relleu en diverses obres divulgatives com “La muerte y el horóscopo” i “Astrología de la resurrección”.
Vidu de l’enyorada Rosa Virós, jurista i politòloga, primera dona que arribà a rectora d’una universitat catalana (Universitat Pompeu Fabra) deixa una filla, l’amiga Itziar González, arquitecta i exregidora del barceloní districte de Ciutat Vella, coneguda activista política, artífex de la resolució de conflictes en l’espai públic i, amb el mateix esperit crític del seu progenitor, flagell de la corrupció urbanística durant el període en què formà part de l’equip de l’alcalde Jordi Hereu.
Enllaç a l’article publicat al diari >> https://www.pressreader.com/spain/la-vanguardia/20211031/282514366751781