La qüestió catalana és coetània de l’Espanya contemporània. En sorgir l’estat liberal i la industrialització, el problema catalán ja va tensar les costures de les dues repúbliques i de la monarquia, i va estar en l’origen de les dues dictadures del segle XX, condicionant l’agenda política espanyola del primer terç del segle passat. En el que portem de segle XXI, aquest contenciós atàvic ha mutat: s’ha evidenciat amb l’emergència d’un moviment independentista que pretén posar fi a la conllevancia en un context de crisis econòmiques periòdiques i de deriva de les institucions de l’Estat que està soscavant els fonaments d’un règim del 1978 cimentat sobre la base de la monarquia, la reconciliació i l’autonomia.
De la Catalonia infelix al desafiament independentista
Amb tot, s’ha de dir que, contra un determinat estat d’opinió prou generalitzat, l’agudització de la qüestió catalana no té a veure, només, amb l’infeliç desenllaç de la reforma estatutària de 2006. La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut fou el punt d’ignició, si es vol, però no la causa eficient d’un rebrot tan enèrgic del problema, per dir-ho en termes aristotèlics. Certament, el 1978 els partits catalans majoritaris (l’esquerra tradicional i el nacionalisme de centre-dreta, per simplificar) van prioritzar la democràcia després de 40 anys de franquisme. A diferència del 1931, la Generalitat provisional ni va desafiar la forma de govern a Espanya ni qüestionà el model territorial dissenyat pel constituent, fins i tot quan, poc més tard, els pactes autonòmics UCD-PSOE i la no-nata LOHPA —resposta en forma harmonitzadora a l’amenaça que comportà el cop d’estat del 23-F— van acabar imposant el cafè per a tothom. Catalunya es va conformar —fins i tot enorgullir— amb liderar el pilot de la generalització autonòmica.