DE L’AUTONOMIA AL DRET A DECIDIR
1. Evolució del catalanisme polític durant el període 1980-2010. De l’autonomisme al “dret a decidir”
El darrer terç del segle XIX va veure l’aparició del catalanisme polític modern (coincidint amb el Sexenni Democràtic, 1868-1874), posteriorment al rellançament cultural i lingüístic que comportà la Renaixença. El període republicà, després del breu parèntesi de la Mancomunitat de Catalunya, suposà la institucionalització de les primeres estructures d’autogovern des de la Nova Planta borbònica del 1716. El conflicte entorn de les diferents concepcions d’Espanya i la qüestió de la plurinacionalitat va semblar que podia entrar en una via de resolució, a pesar de les greus tensions viscudes entre la Generalitat i l’Estat. La victòria de Franco suposà l’adveniment d’un règim autoritari, la supressió de la Generalitat i la repressió cultural i lingüística durant prop de quaranta anys.
A la fi del règim franquista, el catalanisme ressorgí amb tanta o més intensitat que en el període anterior a la contesa bèl·lica. El rol integrador de forces d’esquerres com el PSUC (sota la divisa “Catalunya un sol poble”) i iniciatives aglutinadores com l’Assemblea de Catalunya van evitar una eventual deriva neolerrouxista de les classes populars d’origen immigrant com en els anys 1930. En aquest context, el 1978 la majoria dels partits catalans van donar suport a una Constitució espanyola que, malgrat els dèficits democràtics de la Transició a la democràcia, volia ser un text obert, dinàmic i capaç d’encaixar les aspiracions catalanes d’autogovern mitjançant l’obtenció d’un Estatut d’autonomia anàleg al de la Segona República, en absència de plantejaments autodeterministes majoritaris. Amb tot, la singularitat catalana fou reconeguda amb la Restauració preconstitucional de la Generalitat (a través d’un reial decret llei, a penes tres mesos després de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977), el retorn del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas (1977), la distinció constitucional entre les nacionalitats i les regions (art. 2 CE) i les distintes vies d’accés a l’autonomia per a les comunitats històriques (que havien plebiscitat estatuts durant la Segona República) i la resta. L’Estatut del 1979 comportà la implantació d’institucions polítiques i administratives encarregades de la gestió d’importants serveis, així com l’inici d’una intensa activitat normativa en àmbits de dret públic i privat rellevants.
