“El que convé no són més exercicis de partidisme sinó enfrontar amb coratge un problema de corrupció sistèmica i transversal”
No sé què en pensen, però la reacció aquests dies dels partits polítics quan salta a la llum pública un nou cas de lladronici o d’espionatge grotesc (“i tu més”), converteix encara en més irritant tot aquest fenomen. Diria més, fins i tot a risc de ser injust amb aquells partits i persones que actuen amb total rectitud, cada vegada que un dirigent polític escampa els fems (amb perdó) sobre el cap dels altres, contribueix a enfonsar una mica més en el fang el conjunt de la classe política i el crèdit del sistema i de la vida pública. La cursa de sacs, amb cop de colze a les costelles inclòs, és quelcom estèril. A hores d’ara ningú traurà profit electoral dels casos aliens de corrupció o espionatge. Malauradament, tots els partits avui són percebuts exactament igual, per molt que s’esgargamellin dient: nosaltres no!
L’únic missatge que avui espera la ciutadania i que pot acollir amb certa indulgència és aquell que prengui la forma d’un lideratge clar per regenerar alguns aspectes concrets de la vida pública, no pas una gran revolució. Començant perquè quan comencen a gotejar dades concretes i fefaents, amb indicis racionals de criminalitat, es deixi de mirar cap a un altre costat. No es pot negar l’evidència, ni endollar el ventilador, ni victimitzar-se tot presentant-se públicament com el destinatari d’invectives mediàtiques o de campanyes de persecució política. Això és tant com voler encobrir els fets, blanquejar els sepulcres i prou. Cal anar al fons perquè la veritat mai no fa mal a ningú, només perjudica els indesitjables i delinqüents. És molt millor diagnosticar el mal, entrar a quiròfan i sobretot extirpar-lo, que haver de viure amb ell al cos.
Recordo que arran d’alguns casos ja llunyans com el cas Filesa, la democràcia en va sortir clarament reforçada. Aleshores, la Justícia va actuar amb celeritat i diligència, i fins i tot es va imposar una sanció en termes electorals amb l’alternança política a les urnes. Hi ha casos (i països) on la veritat ha reforçat el sistema i fins i tot la confiança en les institucions. Per tant, el que convé no són més exercicis de partidisme sinó enfrontar amb coratge un problema de corrupció sistèmica i transversal que ha generat una gravíssima i insòlita crisi de desafecció i de legitimitat del sistema. Els polítics han de ser conscients doncs que ara mateix només resta un petit interstici per a la confiança ciutadana.
Cal doncs una autèntica cura d’humanitat i un autèntic programa de regeneracionisme. Cas contrari som a punt de lliscar per la paorosa pendent d’una Tangentopoli a la italiana, del populisme o del feixisme a la grega. El cas Bárcenas, Undargarín, ITV, o els darrers episodis d’espionatge polític ja no són un cas puntual i lamentable que involucra algunes persones o partits, sinó que en molts casos es tracta d’un atapeït entramat que arriba al sector privat, al món econòmic i empresarial. És a dir, el càncer de la corrupció i la degeneració ha arribat a tals dimensions que la gent ha arribat a la conclusió que no hi ha un pam de net, que és impossible destriar el blat del jull perquè es confon perillosament i de forma obscena política i interessos econòmics.
I això és preocupant perquè la nostra cultura política ve marcada pel franquisme, on es va deslegitimar la democràcia i els partits presentant-los com una font perversa d’interessos espuris i de desunió i, per tant, el populisme podria treure’n profit d’aquesta agitació si no s’actua de forma enèrgica. En cas contrari, li sortirà molt car a la nostra jove democràcia. Podem instal.lar-nos en la comoditat del lament més o menys inútil, acompanyat de grans gesticulacions; podem encoratjar fins i tot una onada de moralisme hipòcrita, però la veritat és que seria molt més útil aprofitar aquesta crisi com una autèntica oportunitat per destapar-nos els ulls i començar a prendre mesures concretes. Ni grans catarsi ni grans purgues: mesures.
Article publicat a El Singular Digital (19/02/2013)