Recessió i secessió

“Mas ha preferit esdevenir el president de la secessió abans que el president de la recessió”

Les dues notes que caracteritzen fins ara la històrica i transcendental campanya electoral són: primer, que aquesta discorre exclusivament al voltant de l’eix nacional i, segon, que ho fa enmig d’una extrema polarització que condueix a tota mena d’exabruptes diaris que no ajuden gaire a mantenir un debat serè i rigorós sobre la necessitat/viabilitat d’un Estat propi per Catalunya i la repercussió d’aquest en el benestar material de la gent. L’estratègia del frontisme i la intimidació de l’espanyolisme, que utilitza les pensions dels avis, compara l’economia d’una Catalunya independent amb la de Burkina Faso o condemna al fred glacial de fora de la UE, no només no cessa sinó que va a més.

Demà hi ha una vaga general. Ja veurem fins a quin punt això pot canviar el signe del debat essencialment nacional de la campanya o, fins i tot revertir l’estat d’opinió en algunes coses, com ha fet en les últimes hores la qüestió dels desnonaments hipotecaris, després de la reiteració d’alguns lamentables fets luctuosos. No en va no manquen raons pel descontentament social i per a que la vaga sigui un èxit, independentment que no faci canviar les polítiques dels governs: a Catalunya hi ha un atur desbocat amb 900.000 persones sense feina i 100.000 llars sense cap ingrés. Les desigualtats han arribat a un nivell alarmant, amb un 30% de la població en situació risc de pobresa o exclusió social. Es retallen salaris i condicions laborals i augmenta la precarietat de treballadors i treballadores públics i privats. Ara s’està veient que la reforma laboral del PP trenca les regles de joc en les relacions laborals: es fan acomiadaments fàcils i barats a diari, es bloquegen els convenis i es perllonguen les jornades. I els i les joves no tenen futur: el 53% no té feina i més de 10.000 han emigrat a l’estranger. Un eventual rescat, tot i imposar un ordre europeu millor que el centralisme de Rajoy, no farà més que agreujar encara més la situació amb més retallades, en aquest cas de pensions i prestacions d’atur, i això vol dir més pobresa i més interessos del deute a pagar.

Catalunya, no s’oblidi, ha estat el laboratori per a les retallades que després s’han produït a tot l’Estat. Amb el suport del PP, el Govern va suprimir l’impost de successions –que ara CiU diu que no vol recuperar-. S’han fet grans retallades en Sanitat –un 11% menys de despesa en dos anys que ha provocat un augment del 44% de les llistes d’espera i el tancament de 50 centres d’atenció primària-, Educació –amb un 12% menys de depesa, 3500 professors menys, tancament de sis centres i increment del 67% del preu de les taxes universitàries- i també en Serveis Socials. En aquest context, Mas ha preferit esdevenir el president de la secessió abans que el president de la recessió. La seva audàcia autodeterminista, doncs, a més d’estar amarada de convenciment i bones intencions emmascara un cert càlcul electoralista.

És evident que el principal causant de les tensions de tresoreria de la Generalitat és la baixada paorosa d’ingressos públics. Que fins que no es produeixi un canvi en la governança econòmica europea centrada exclusivament en l’austeritat i en garantir la recuperació del préstec dels mercats financers i bancaris, el marge de maniobra es redueix. En contra de tota lògica democràtica, i fins i tot econòmica, els principals líders europeus s’han inclinat fins ara davant les exigències del sistema financer internacional i postergat les necessitats de la gent, amb l’excusa és que és l’única política possible. Però, per contra, n’hi caben d’altres. Només dos exemples: mentre augmenta el frau i les desigualtats fiscals amb la pujada de l’IVA i dels preus dels serveis bàsics i es castiga el treball autònom, s’amnistia als defraudadors i no s’obliga a pagar impostos als especuladors financers i les grans empreses. També, mentre milers de persones perden el seu habitatge i els estalvis, s’han prestat 100.000 milions al sistema financer, que ni ha purgat les seves culpes, ni fa fluir el crèdit ni evita els desnonaments en els casos més vulnerables.

Article publicat a El Singular Digital (13/11/2012)

Deixa un comentari