El discurs d’investidura de Rajoy va ser més que un conte de fades, un conte xinès. Que el context econòmic era pèssim en termes de desconfiança, de dèficit desbocat, de deute abassegador… no ho discuteix ningú. Però la síndrome de la catastròfica herència rebuda ja dura massa i, a més, no eximeix Rajoy del fet que, des que és al govern, tots els índex de confiança encara s’han deteriorat més: prima de risc, borses, els mercats cada cop són més voraços i insaciables. Sense dubte, això té a veure amb la pèssima gestió de la crisi feta tots aquests mesos, amb la politiqueria del PP que va retardar els pressupostos per mirar de guanyar les eleccions andaluses, que va emmascarar el rescat financer com si es tractés d’un préstec, que ha fet exactament tot el contrari del que va dir que faria: abaratir l’acomiadament, apujar l’IVA, baixar el sou dels funcionaris, decretar una amnistia fiscal, retallar les prestacions de desocupació i les prestacions sanitàries i educatives… Rajoy ha acabat fent de bomber-piròman!
La conclusió a què arriba la majoria dels mortals és: ens enganyen traient-se de la màniga un programa ocult (i així que Rajoy va dir no fa massa: “yo lo que no llevo en mi programa no lo hago”), no tenen ni idea del que cal fer i, a més, no tenen marge de maniobra com han arribat a reconèixer. I tot això, pujats en el pedestal de l’arrogància de la majoria absoluta, sense buscar acords amb la resta de partits o en el marc del diàleg social amb els sindicats o amb les comunitats autònomes per abordar les reformes estructurals de les administracions. Per això, aquest govern té un problema de legitimitat democràtica. Ja que els programes i les promeses electorals no serveixen per a res (“los espanyoles no podemos elegir si hacemos o no sacrificios”), si enlloc de Rajoy hi hagués un tecnòcrata, com a Itàlia, no hi hauria massa diferència. O potser sí, guanyaríem en competència. Fins i tot, si els de la troika enviessin els homes de negre a manar directament… Si no fos perquè Rajoy té majoria absoluta, l’escenari és de moció de censura total.
Si les retallades de ZP (maig de 2010) van ser el seu apocalipsi polític, i va portar el descontentament social i el moviment del 15-M, ara assistim a una fractura social més profunda i interclassista, perquè afecta a classes mitges ii populars. Tanta repulsa ens aboca a un clima de mobilitzacions i a una crisi institucional de primer ordre, de desconfiança generalitzada en els que manen. S’ha posat potes amunt l’Estat del Benestar i s’han eliminat drets i mantingut privilegis: mentre es retallen drets socials i es puja l’IVA, no s’apuja la fiscalitat dels més rics com a França. Aquí, l’opció del PP és culpabilitzar de la crisi a aturats, funcionaris i regidors, com si fossin els causants de la crisi. Només cal veure que els 65.000 milions de la retallada coincideix sospitosament amb els 60.000 milions del rescat de la banca. I això que era una línia de crèdit!
Article publicat a e-noticies 13/07/2012
