“No ens adonem que malauradament dia a dia s’estan desballestant els darrers vestigis de l’autonomia política”
De tan amoïnats com estem amb la crisi econòmica, amb els mercats desbocats i en vigílies que la Generalitat demani el rescat al Govern espanyol, no ens adonem que malauradament dia a dia s’estan desballestant els darrers vestigis de l’autonomia política. I dic malauradament perquè ja no es tracta de defensar gelosament el nostre modest autogovern autonòmic com el coneixem, especialment si un està per superar l’ status quo i plantejar l’objectiu de la independència. No. Del que es tracta és de defensar el nostre benestar i la nostra més elemental capacitat de decidir en qüestions que afecten la nostra quotidianitat.
Desapareguda l’autonomia financera després de la reforma constitucional perpetrada l’estiu passat en col.laboració amb el PSOE, les incessants lleis i els urgents decrets-lleis del govern espanyol aprofiten la crisi no només per donar cops de destral a les prestacions socials sinó com un vehicle que amenaça amb deixar en els ossos l’autonomia en quatre dies: horaris comercials, administració local… Però potser el més greu és l’ofensiva als territoris de parla catalana on governa el PP per exterminar el català, amb la inestimable col.laboració de la justícia espanyola, que ha obert la porta a la segregació de l’alumnat per raó de llengua. Al Principat ho fiem tot a la llei d’educació de Catalunya, que blinda el model d’immersió, però aquesta resta pendent d’una sentència del Tribunal Constitucional que serà tributària de l’ominosa sentència de l’Estatut.
El govern espanyol ens ha endossat el model comercial ultraliberal i de gran superfície que aplica Madrid. Això és, liberalització absoluta dels horaris comercials, festius inclosos. Aquest model col.lideix frontalment amb el model comercial català, que és un model d’èxit emparat en la llei del Parlament i en el consens amb el sector. La llei que impulsa el govern espanyol pretén que els comerços puguin obrir fins a 90 hores setmanals. Una mesura viable per a les grans àrees comercials, però difícilment assumible pel petit comerç, predominant a Catalunya, que jugaria amb inferioritat de condicions.
D’altra banda, persisteix l’actitud del PP de no voler pagar la liquidació de les infraestructures inclosa en la disposició addicional tercera: ni els 719 milions de 2008 ni els 211 de 2009 (211). Rajoy, a més, acaba de derogar l’obligació de retornar a les autonomies un 7% dels ingressos dels peatges per bonificar-los als usuaris habituals. La decisió afecta particularment Catalunya –d’on surt el 48% dels ingressos en peatges de tot l’Estat- i el País Valencià. També deu els 1.450 milions del fons de competitivitat previst en el model de finançament vigent. I s’han retallat 252 milions per atendre els aturats amb polítiques actives d’ocupació i garantir la feina als Centres Especials de Treball que ocupen persones amb discapacitat. No cal dir que els impagaments dificulten encara més la reducció del dèficit. Un dèficit, per cert, que després que Europa l’hagi rebaixat en un punt per a Espanya -del 5,3% al 6,3%-, l’Estat no el pensa relaxar per a les autonomies. La rèplica dels Montoro de torn a les retallades severes que aplica la Generalitat i a la col.laboració de CiU a Madrid ha estat paradoxalment posar-hi més pressió perquè encara retalli més. Insòlit.
Finalment, malgrat que el deute dels ajuntaments no suposa ni el 4% del total del deute espanyol, l’Estat s’entesta a assenyalar l’administració local i no els ministeris sense competències o cambres com el Senat. De fet, es tracta d’un pretext per muscular les diputacions i rescatar competències autonòmiques en l’àmbit local. L’última, la reforma que amb el pretext de “racionalitzar” el món local pretén restar sobirania als ajuntaments, controlant-los de prop i restituint figures com els cossos estatals, a més de retallar el 30% el nombre de regidors, eliminar mancomunitats o fixar els sous dels electes locals des de Madrid.
Article publicat a El Singular Digital (24/07/2012)