“Cal estar amatents, que l’austeritat calvinista no sigui la coartada per la reiteració en els incompliments”
Avui comença una nova legislatura espanyola sota el signe de l’austeritat monàstica amb que ens amenaça el nou govern espanyol i el recent pacte europeu, tot i el cisma protagonitzat pel Regne Unit. Perquè, tot i el proverbial mutisme de Rajoy, dels fets consumats en els darrers temps per algunes autonomies governades pels populars i dels críptics papers que ha manejat aquests dies Soraya Sáez de Santamaría en la inacabable cerimònia de traspàs de poders es desprèn un seguit de retallades a doll que afectaran sobretot el sector públic (i no només estatal!). L’esquema previsible passa per posar en relleu, primer, que els calaixos són més plens de teranyines que el que s’esperava per, després, anunciar una esporgada sense miraments. Temps al temps. Potser per més endavant, en aquesta operació de racionalització, que és com l’anomena la dreta espanyola, hi hagi algunes privatitzacions i qui sap si el rescat d’algunes competències autonòmiques en pro de la unitat de mercat… La dinàmica imposada els darrers temps en algunes comunitats autònomes governades pels populars i l’oferiment de devolució de poders a favor de l’Estat indiquen el previsible curs de les coses.
El pitjor de tot és que la condescendència cap al nou govern, les exigències francoalemanyes d’austeritat calvinista i les nefandes dades de l’atur reduiran el debat sobre l’oportunitat d’aquestes mesures, tot i que amb els sindicats al carrer tampoc es preveu una indulgència plenària. Esclar, la morbidesa del sector públic repercutirà en els segments més desafavorits de la societat, colpits per la manca de llocs de treball i l’absència d’expectatives. Des de l’òptica catalana, cal estar amatents si més no que tanta austeritat calvinista no sigui la coartada per la reiteració en els incompliments de les obligacions financeres per part de l’Estat, que deu a la Generalitat la disposició addicional tercera i el fons de competitivitat, tot i els compromisos i les lleis.
En termes europeus, no s’oblidi que la molt francoalemanya defensa de l’euro té altres explicacions que el conte de por que ens expliquen sobre la catàstrofe financera que se’ns ve al damunt. Abans de res, es tracta de preservar el lideratge europeu de Merkozy, en base a raons de política interna i de grandeur nacional. Després, de salvar els bancs. Els mateixos banquers alemanys, i en menor mesura francesos, que van prestar diners sense garanties a Grècia i la resta de PIGS, amb l’assessorament, per cert, de Goldman Sachs, quan prestava els seus lucratius serveis l’actual president del BCE. No ens enganyem, s’evita la fallida dels bancs amb la fallida dels Estats. La que realment necessita l’euro és Alemanya, i que nosaltres no puguem devaluar la nostra moneda sinó més aviat que devaluem salaris i protecció social. El model de creixement alemany necessita seguir exportant amb una moneda subvalorada. Preparem-nos per la que ens ve al damunt!
Article publicat al Singular Digital (13/12/2011)
