És cert que el moviment independentista es mou a l’alça, però també ho és que hi ha força pelleringa en una part del que es belluga. I quan dic això, ho dic des d’una dolça melangia, ja que escoltant molt del que es diu, no puc evitar evocar moltes afirmacions que feia a l’adolescència, quan per a mi, l’activisme, era només ser a la trinxera de les pintades.
Molts ja estareu al cas, però soc dels que dono suport públic al tiquet Ridao-Tardà per encapçalar les eleccions al Parlament espanyol. Un suport que no és cec o desinteressat, ans al contrari.
No és cec, perquè després d’estar deu anys col•laborant amb el grup parlamentari de Madrid, sé de la bona feina que s’ha fet, se del gran baluard polític que tenim amb en Joan Ridao, i per descomptat, el d’en Joan Tardà. I no és desinteressat, doncs tinc clar que és un tiquet que garanteix ,a més, una visió del tarannà en què s’ha de posicionar Esquerra Republicana els propers anys, com a eix vertebrador de la veritable esquerra nacional dels Països Catalans, una esquerra no clàssica que sota els valors republicans aposta per la justícia social i la llibertat nacional.
I la sort que tinc quan defenso aquest tiquet és que els fets son els que avalen la meva aposta. Com deia al principi, plana molt de fum i de filosofia sobre l’ independentisme, però de fets concrets, hi ha pocs que en puguin explicar. I per posar-ne un exemple, deixeu-me que en citi el darrer, que no és banal, i que posa la taula que, d’ independentisme, a aquest parell, ningú els hi ha de donar lliçons.
En la vergonyant reforma constitucional que es va fer la setmana passada ratificada ahir mateix al Senat – amb bona feina pels Senadors d’ esquerra també -, els nostres insignes diputats a Madrid, lluny del mercadeig, lluny del peix al cove, i tot aprofitant l’oportunitat quan es va brindar, varen presentar la següent esmena:
Se añade una nueva disposición adicional al texto constitucional, del siguiente tenor literal:
La Constitución reconoce el derecho del pueblo catalán a la autodeterminación. Este derecho reside en la potestad de sus ciudadanos para decidir libre y democráticamente su estatus político, económico, social y cultural, bien dotándose de un marco propio o compartiendo, en todo o en parte, su soberanía con otros pueblos.
Serán, en su caso, sus instituciones respectivas, gobierno y parlamento, las únicas legitimadas para impulsar su ejercicio.
Aquesta esmena, no va ser portada formalment al Ple del Congrés per la seva votació, formalment per raons tècniques, però realment no ho varen fer per motius polítics – imagineu un error en la votació ? -. Si això hagués passat, i també per això, es varen plantar, s’hagués portat a votació per primera vegada al Congrés el Dret d’autodeterminació del poble català, i insisteixo, el poble català.
Mentre uns parlen de no saben massa bé que, d’altres, poden afirmar, llevat error o omissió fruit de la ignorància d’un servidor que admetré que pugueu corregir, que la setmana passada es va produïr el moment en que el poble català va tocar més de prop el dret a la seva autodeterminació en la història moderna. Poques vegades més s’obrirà la constitució en termes de reforma per introduir-hi aquesta píndola. I així doncs, els polítics que fins ara, en la meva línia d’interpretació, han apropat més el poble català a la seva llibertat real són en Joan Ridao i en Joan Tardà.
Trieu, compareu, però quan calgui, a ells, els hi trobareu. Qüestió de fets. Articulem la majoria social, en ambaixadors de llibertat no cal fer invents estranys.
Josep Ginesta