En l’hora dels adéus, no puc deixar de recordar Heribert Barrera com un home de fermes conviccions, un home que parlava clar, una qualitat poc habitual que també li va comportar més d’una controvèrsia i maldecaps. No sempre havíem estat d’acord, tot i que durant anys i panys vam tenir una gran proximitat personal. Per algun motiu, fins el dia de la seva mort, hem estat militants de la mateixa formació política. En reiterades ocasions, i molt específicament darrerament, s’ha posat èmfasi en les discrepàncies públiques de Barrera amb Esquerra. El que no s’ha dit és que Barrera ha estat militant d’ERC fins el darrer dels seus dies i ha pagat religiosament la seva quota de militant, tant és així que ell mateix es va preocupar personalment d’abonar la seva darrera quota aquest estiu. De vegades es tendeix a posar l’accent en conjuntures puntuals per sobre d’una trajectòria vital. I la de Barrera, ja fos com a militant de base o com a màxim dirigent, ha estat una vida ininterrompuda de lligam amb Esquerra fins el darrer dels seus dies. El recordo vivament en l’acte de commemoració del vuitantè aniversari d’ERC, ara fa tot just uns mesos, al costat d’un altre abnegat patriota i capital polític del nostre partit i del país, en Víctor Torres. Quina gent! Com els vells rockers, l’esperit combatiu d’aquests homenots mai no ha de morir. Ens han deixat un llegat de lleialtat i de continuïtat històrica amb algunes de les pàgines més apassionades de la nostra història i molt específicament d’Esquerra Republicana que són un exemple a seguir.
Puc dir amb satisfacció que sóc una de les persones que va tenir el privilegi de compartir amb Barrera una sana amistat i que durant els darrers anys, ja quan Barrera no exercia cap mena de càrrec executiu a Esquerra, havíem continuat assistint plegats a multitud d’actes, probablement molts més dels que la seva edat provecta i la seva salut recomanaven. Però així era Barrera, un científic de talla, un humanista de sòlida formació i sobretot un patriota de pedra picada que havia arribat a una clarivident conclusió: amb Espanya no hi ha res a fer. Els catalans, si volem reeixir com a poble, només tenim una sortida raonable com a país i com a societat pròspera: la independència.
