Els fets esdevinguts ahir al Parc de la Ciutadella no ajuden, ni a dignificar la política ni a resoldre la crisi social i de valors que patim. I el que probablement encara és pitjor: en bona mesura desacrediten un moviment que havia arrencat amb àmplies simpaties i que expressa un sentiment de frustració davant un sistema que insatisfà –accentuat per la crisi econòmica que patim– una part substancial i creixent de la ciutadania.
No ens equivoquem doncs. El problema no és d’ordre públic per molt que les escenes d’ahir així ho facin pensar. Perquè no pot ser que l’actuació absolutament reprovable d’un nombrós grup d’esvalotadors professionals ens encegui i ens faci oblidar que hi ha una causa de fons que ha alimentat un creixent malestar.
La política és l’instrument de les classes populars, l’únic que tenim per canviar les coses. Si devaluem aquest instrument, si ens deixem arrossegar per l’antipolítica –brou de cultiu del populisme– l’alternativa que s’albira no és precisament per anar a millor sinó ben bé el contrari. La política l’hem de millorar, en les seves formes, en la seva permeabilitat, en la disposició a fer compatible la democràcia representativa (la del sufragi universal com a conquesta social de les classes populars) amb la democràcia participativa. De ben segur que hi ha gent que no se sent representada pels electes de la Cambra catalana. Però no podem oblidar que tots i cadascun dels parlamentaris ho són per mandat popular, per la voluntat expressada a les urnes pels ciutadans.
Tot i així, no ens podem perdre en un debat centrat només en els fets lamentables que es van viure al Parc de la Ciutadella. Ens equivocaríem i permetríem que l’arbre no ens deixés veure el bosc. Hi ha un problema de fons que ha comportat també una pèrdua de credibilitat de les institucions. El primer que ha de saber fer la política és trobar i oferir respostes davant aquest estat de coses i proporcionar antídots davant una crisi global de primera magnitud que amenaça amb desballestar l’estat del benestar, que s’està acarnissant amb els més febles i que per molt xocant que sigui sembla donar la raó a les tesis neoliberals.
És obvi que hi ha un sistema financer i especulatiu que té una altíssima responsabilitat amb l’actual crisi econòmica que patim, fins el punt que s’ha hagut de rescatar amb diner públic una banca que s’ha lucrat creant un forat econòmic que ara ens demanen que tapem entre tots. Hi ha responsabilitats compartides, més d’uns que d’altres. I davant aquesta situació no podem crear la sensació d’impunitat i barra lliure com tampoc no adoptar mesures que evitin que en un futur fets similars es tornin a repetir; mesures en tots els àmbits certament, però sense perdre la perspectiva ni caient en la demagògia perniciosa de posar tothom en el mateix sac.