Ahir varem conèixer el traspàs de Víctor Torres. Fundador d’Esquerra i memòria viva de la formació. Podria fer un llarg recorregut per la vida d’aquest lleidatà nascut l’any 1915, que va ser peça clau en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya; que liderà la incorporació de molts joves voluntaris de Lleida a la columna Macià-Companys o que va esdevenir secretari general de la Presidència durant el govern a l’exili d’Irla. Que recuperà la taca institucional un cop finalitzat el franquisme, i que seguí vinculat a ERC fins al final dels seus dies.
Però més enllà de tot això, de la seva inestimable tasca durant el fosc franquisme i durant els anys posteriors, la mort de Víctor Torres suposa la pèrdua d’un amic. El vaig conèixer en el turbulent Congrés de Lleida de l’any 1989, i podria dir que des d’aleshores és molta l’estima que ens havíem professat. Parlàvem sovint, menys del que ara un s’adona que hauria d’haver fet, i fins al final ell continua interessat en la vida del partit, no fa massa que encara preguntava per la presidència d’ERC i s’interessava pels processos que es vivien dins d’Esquerra. En Víctor Torres ha estat fins a la fi dels seus dies una persona compromesa amb el país i amb ERC, una persona que sempre havia lluitat per una Catalunya socialment justa. Trobaré a faltar en Víctor Torres, la seva clarividència, el seu amor al país i a les sigles que sempre va defensar. Avui l’acomiadem, però el seu llegat restarà en tots els que podem dir orgullosos que el vam conèixer.
