Tenia raó el Lehendakari Patxi López quan deia que té una difícil papereta el Suprem amb l’exigència d’il•legalitzar Bildu per la que clama del PP i de la dreta mediàtica, i que ha demanat el Govern de Zapatero a través de la Fiscalia i l’Advocacia General de l’Estat.
Ja va anar d’un pèl que el Suprem emparés la demanada contra Sortu i vetés preventivament la seva presència als comicis. Les dissensions entre els magistrats són un indici revelador de la incomoditat de sentenciar la presència a les eleccions d’una formació política que complia tots els requisits exigits per la Llei de Partits que van votar PSOE, PP i CiU.
Però és que Bildu és una coalició que han impulsat, entre d’altres, gent provinent d’Ezker Batua (Alternatiba) i la formació Eusko Elkartasuna (EA), socis històrics d’Esquerra Republicana de Catalunya. EA formava part de la darrera candidatura europea que liderava Esquerra, i és una formació política a qui no es pot relacionar de cap manera, i molt menys acusar de connivència, amb la violència política o amb l’activitat armada d’ETA.
A quina estratègia respondria doncs privar de participar a les eleccions un sector tan representatiu i cada vegada més ampli de la societat basca? Tot, a més, quan hi ha un marxa un procés que sembla irreversible cap a la fi d’ETA, com posa de manifest també que s’hagi anunciat el punt i final a l’anomenat impost revolucionari, tal com confirmava ahir mateix el mateix portaveu de la patronal navarresa.
En el seu dia, Esquerra no només no va participar de la Llei de Partits, sinó que hi vam votar en contra i vam advertir repetidament que era un instrument arbitrari pensat per modificar les regles de joc i crear unes majories fictícies. Els fets ens estan donant la raó des d’aleshores. La Llei de Partits s’està utilitzant per qüestionar un dret fonamental, com és el sufragi actiu i passiu a recer d’uns interessos electorals prou evidents.
Passa, però, que s’està forçant aquesta Llei Ad hoc —pensada única i exclusivament en el seu dia per eliminar Herri Batasuna del joc polític— fins a límits jurídicament insostenibles —i això que se sol dir que el paper ho aguanta tot—, posant seriosament en qüestió les costures de l’engranatge judicial ja prou esquerdat a l’Estat espanyol davant la fràgil separació de poders imperant que ha donat, com a resultat, una democràcia de baixa qualitat.
Bildu ha de ser a les eleccions com hi havia d’haver estat Sortu. No es pot seguir tibant les costures, a risc en cas contrari, que la justícia acabi per perdre l’escàs prestigi i la independència que li queda a mans d’una corretja de transmissió que té en l’extrema dreta el primer graó.
