L’alarma nuclear al Japó ha sorprès el govern, i també el PP, enredats en les seves contradiccions ideològiques i incapaços d’arribar a un pacte d’estat sobre l’energia. A més a més s’han trobat amb diversos fronts oberts, com la pròrroga de Confrent, que sembla que ja és una realitat i que suposarà allargar 10 anys més la seva vida útil —esperem que no hi hagi cap desastre, perquè sembla que es prima l’interès de les elèctriques per sobre de la seguretat, com ha fet Alemanya—, la ubicació de l’ATC i les mesures d’estalvi i eficiència o l’augment de preus per la crisi del nord d’Àfrica.
És urgent un pacte sobre l’energia i ho és més reobrir el pacte nuclear. Cal un pacte d’energia: està bé un pla d’eficiència i d’estalvi energètic, però no és un problema conjuntural a causa de l’increment del preu del petroli, és un problema estructural. La crisi del nord d’Àfrica i la del Japó apujaran el preu del petroli i del gas, però si el problema fos conjuntural, s’agafarien les reserves i es tancaria el debat. Però no és així, per això cal un pacte sobre el mix energètic, perquè l’estat és depenent en un 80%. Cl constatar el pes de les renovables, les nuclears i les fonts de producció tradicional.
Fins ara, la desorientació del Govern espanyol ha estat notable. El tsunami ha desplaçat l’eix gravitatori de la terra 10 centímetres, però ha descol•locat el govern espanyol 10 metres. La desorientació i la improvisació presideix l’actuació del Govern. Ho demostra el fet que en una única legislatura s’ha passat de plantejar un horitzó de tancament de les nuclears, a la pròrroga de la vida útil de Garoña i Confrent; del cotxe elèctric a canviar els neumàtics; d’apostar per les renovables a retallar les primes. És urgent definir-se, perquè el tema energètic no és un repte, és una necessitat. Tot apunta que s’acosta una crisi energètica.
Hem encadenat crisis, de la financera global a la de l’economia real, la del deute i ara l’energètica. L’ofensiva pronuclear que hem patit amb la llei d’economia sostenible, ha rebut una gran aturada. No només no és neta, perquè cal gestionar els seus residus; tampoc és barata, perquè cal emmagatzemar, construir les centrals i disposar de l’urani; i no és il•limitada perquè depèn d’un combustible molt escàs. I finalment, no és segura perquè les conseqüències de la catàstrofe nuclear són malauradament ben conegudes.
Esquerra va reclamar que s’aturés el projecte de llei sobre responsabilitat civil de les centrals que aquest dimarts va tirar endavant, i on es limita el cost que tindrà per a l’explotador a 1.200 milions d’euros, quan Txernobil va costar, només en despesa sanitària, 250.000 milions d’euros. És a dir, que ningú assumirà les responsabilitats en cas d’un accident. I una vegada més es posen per davant els interessos econòmics.
Cal reobrir el debat nuclear, i no només per la tragèdia de Japó, sinó també per la retallada que ha patit l’aposta per les fotovoltaiques i l’aposta per impulsar la vida de les centrals; perquè s’ha de decidir l’ ubicació del cementiri nuclear i perquè cal un mix energètic i s’ha de decidir quin pes té l’energia nuclear —és normal que en tingui actualment, però sobretot quin tindrà en un futur.
