Començo aquest post admetent que la visita del Papa és una debat amb llums i ombres que pot enverinar-se, i malauradament sembla que són més les ombres que les llums, sobretot després de la comparació feta per Benedicte XVI sobre el laicisme i la dècada dels 30 del segle passat. Una mostra de l’allunyament de la jerarquia eclesial respecte a la societat. Admetem que la visita té sobretot una gran complexitat perquè la figura del Papa que barreja el títol de cap d’Estat amb el de cap d’una confessió.
Més enllà d’aquesta consideració, és normal que la visita del Papa tingui molts detractors. L’agenda política dels moviments socials ha posat sobre la taula la indignació per les posicions del vaticà. L’ordenació i el paper de les dones dins l’Església, l’ús del preservatiu, el posicionament envers l’homosexualitat o davant dels abusos a menors són alguns dels temes on la jerarquia eclesial es contraposa amb moviments socials però també amb cristians de base.
Un malestar que s’agreuja pels costos econòmics de la visita en plena crisi econòmica. I no es pot oblidar que s’agreuja encara més a causa del posicionament de l’esglèsia espanyola amb gestos i posicions com el sabotatge a l’assignatura d’educació per a la ciutadania, el debat sobre l’avortament o el posicionament contra l’Estatut. Davant aquests fets cal rebel·lar-se davant la doble moral que practiquen les altes instàncies vaticanes i els màxims responsables de la conferència episcopal. Una rebel·lió que tant els moviments laics com molts creients de base defensen, perquè consideren que l’Església ha de canviar, ja que la jerarquia de l’Església esdevé avui en dia una rèmora pel progrés social i cultural de la nostra societat.
Cal reclamar transparència en el finançament del viatge, i es podria haver demanat que es financés el viatge igual que es va fer amb el viatge del Papa a Londres.
I finalment, s’ha de criticar la concessió excessiva que ha fet el govern espanyol postergant la llei de llibertat religiosa per no topar amb la jerarquia eclesiàstica. S’opta per renunciar a alliberar l’espai públic de la presència de la religió però també per no revisar el concordat. Cal recordar que fa 30 anys l’Església es va comprometre a buscar el seu autofinançament, però que encara gaudeix de privilegis desorbitants en aquest camp i en altres, com l’educació.