El 24 de setembre el Congrés va aprovar a instàncies d’Esquerra una moció que comprometia el govern espanyol a avançar en la territorialització dels recursos del 0,7% de l’IRPF per a fins socials i en la participació dels governs en la seva gestió. Va ser una decisió i un mandat parlamentari històric carregat de raó, d’equitat i de justícia. Un mandat que introduïa una bona dosis de transparència a una qüestió que desperta certa por i recels i que continua impermeable a l’estat de les autonomies, tot i dirigir-se a un àmbit de competència autonòmica.
Un mandat però que es va veure ràpidament truncat davant la persistent resistència a transformar el poder i descentralitza-lo. La nomenclatura de les grans ONG estatals van fer la pressió perquè la ministra es desdigués, i per aconseguir que fos encara més restrictiva i permetre només a les ONG estatals l’accés. Ho van aconseguir. Per sort, després de molta feina, la ministra va fer una correcció, però temporal i que no acontentava ningú.
Davant la tebior de Cabrera, Esquerra va optar per presentar una nova iniciativa al Congrés que és la que finalment s’ha aprovat, amb el suport del PSOE i també de CiU. Un acord que es pot considerar satisfactori i que obre les portes a la territorialització. Un acord que mira al futur i tanca ferides obertes. Posa el marcador a zero, i el més important, proposa un canvi de model. sUn model que ha de ser més respectuós amb les competències autonòmiques, amb la diversitat de les entitats que treballen en el camp de l’acció social i que ha de permetre un paper determinant de les conselleries a l’hora de deignar els projectes subvencionables. A més a més, atendrà preferentment criteris objectius de població desfavorida, incidència de pobresa i la taxa d’immigració, per evitar la discrecionalitat.
Sens dubte, un molt bon acord, al qual hi posarem tots els esforços perquè es arribi a bon terme.
