Els darrers dies ens hem hagut de calçar les botes de matar per mirar d’arribar a una solució, que ja està encaminada, pel que fa a la cessió de l’IRPF per a finalitats benèfiques; ens les vam haver de calçar en el seu dia per arribar a un acord amb la tercera hora i estem negociant frec a frec el nou model de finançament. Són tres mostres clares de que la reciprocitat que Montilla reclamava dissabte a la seva fidelitat a Rodríguez Zapatero no es veu per enlloc. És per aquesta raó que els socialistes catalans haurien de posar damunt la taula els seus 25 diputats, aquesta és la millor manera de demanar reciprocitat.
Entenc que el President no s’ha de passar el dia amenaçant amb tirar la bomba atòmica o prémer els botonets del maletí nuclear, però una altra cosa és demostrar prudència extrema. En aquests moments el govern de ZP no es veu amenaçat, de tal manera que no es pot intentar despistar o buscar excuses de mal pagador escudant-se en el PP i no fer que aquests 25 diputats es calcin les botes de matar que abans citava.
Fa dies que també estem, no cal dir-ho, amb el frec a frec del finançament. I el darrer capítol, fins el moment, són les paraules de la vicepresidenta De la Vega divendres passat. És impresentable haver de conèixer les intencions del govern espanyol a través dels mitjans de comunicació, a través d’enigmàtiques paraules. I encara més que les haguem d’interpretar com si fóssim gairebé criminòlegs. Quina lectura hem de fer quan ens diu que només arribarà una part del finançament el primer any? Es refereix a la progressivitat del model, que el govern només pagarà una part i no el 100%, o vol dir fer una bestreta, fer un pedaç per parar el cop i xutar la pilota endavant, com han fet amb els ajuntaments, a l’espera que més endavant hi haurà un acord definitiu i estable.
En tot cas hem de dir que ni a Esquerra, ni al govern català li tremolaran les cames quan després de l’1 de març el govern espanyol tornarà a la càrrega per fer recaure sobre Catalunya les ‘culpes’ de la manca d’acord. Tornarà l’estratègia de la guerra de nervis i de donar per fet que ja hi ha acord, esperant que Catalunya acabi cedint, cosa que no farem.