La setmana passada, com també ho serà aquesta que comença, ha estat marcada pels pressupostos, i l’economia. Dijous vaig presentar com a portaveu del grup l’esmena a la totalitat. Una esmena que hem de compartir amb IU-ICV ja que formem part del mateix grup parlamentari al Congrés dels Diputats. Les raons per presentar-la són moltes, però potser el poc realisme i la manca de credibilitat serien els dos principals elements a l’hora de presentar aquesta esmena, però no els únics.
El govern espanyol continua negant la crisi en els pressupostos i manté unes perspectives irreals de recuperació econòmica que tots els organismes internacionals s’han encarregat de desmentir. A més a més, plantegen una més que discutible austeritat amb despeses innecessàries com els 400 euros de l’IRPF que suposaran deixar d’ingressar 6.000 M€ o amb un increment al capítol de personal del 3’5% per a l’Estat, que no només no s’aprima ni un mil•límetre, sinó que presta serveis impropis que haurien de prestar les comunitats, com habitatge o cultura. A més a més de plantejar despeses com la del Ministeri de Defensa, on es destina 7 vegades més que a la llei de dependència o 25 més que per a immigració. Un pressupost que mostra unes prioritats equivocades perquè s’hi magnifica la despesa social dient que és un 52’8%, però el 85% d’aquesta xifra es destina a pensions i atur. Només el 14’7% serà per la llei de dependència i immigració. Baixen les polítiques actives d’ocupació i tot i que la inversió en I+D creix, ho fa de manera insuficient per a fomentar l’ocupació, l’educació i la innovació.
Finalment, el govern espanyol no té política econòmica ni cap mesura que suposi una reforma estructural de l’economia més enllà del pla per injectar liquiditat però no hi ha una aposta clara per la reforma del mercat de treball, l’impuls de la formació ocupacional o l’ajuda a les PIMES. A part de seguir deixant-nos a les fosques sobre finançament autonòmic i local. Puja la inversió real però plena d’artificis comptables que no ens donen seguretat sobre el compliment de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut de Catalunya.
Uns pressupostos que no posen llum sobre el finançament autonòmic i local i que ens recorden aquelles paraules de Pedro Solbes assegurant que no hi ha n’hi un euro. Dimecres li vaig preguntar a Zapatero per la tasca a portar a terme perquè les polítiques socials no deixin de rebre dotació i la tasca que portarà el govern a terme perquè la crisi no afecti aquest espai. També vaig interpel•lar a Pedro Solbes sobre el frau fiscal i la tasca que es porta a terme per lluitar-hi en contra. La mitjana de frau fiscal a l’Estat Espanyol està entorn el 23%, segons diversos estudis. Un informe elaborat per GESTHA (Sindicato de Técnicos dels Ministerio de Hacienda) explica que els diners no declarats l’any 2005 són 88.617M€, segons les dades del darrer any que el Ministerio va publicar les xifres. Aquests diners comporten, per exemple, que en cas d’aconseguir que no s’evadissin, es podrien destinar al dèficit de despesa pública social en les comunitats autònomes, xifrat en 85.000M€.
Al ministre Solbes li vaig recordar que el 70% dels pressupostos de les Comunitats Autònomes depenen de la gestió directa de l‘Estat, que si el frau se situés al 13% (la mitjana europea) s’obtindrien uns ingressos addicionals de 38.000M€ anuals. Potser la dada més curiosa de l’informe és la que diu que els treballadors declaren de mitjana 6.000€ més que els empresaris, és a dir, a l’Estat espanyol els ocupadors cobren menys que les persones assalariades. Raons totes elles que van servir per demanar que s’implementin mesures que serveixin per una lluita clara i eficaç contra el frau fiscal. Que s’augmenti el nombre de persones que treballen en la tasca de persecució del frau i la despesa que s’hi destina. L’estat espanyol és el que menys gasta en la recaptació d’impostos, només hi destina un 0’06% del PIB, mentre Suècia, per exemple, hi destina un 0’32%.
Una lluita que si s’impulsés podria aportar més diners al sistema, i fer que Solbes no pogués dir que no té ni un euro. Si hi ha voluntat política, hi ha diners.