El creador de l’estelada, Vicenç Ballester, va augurar que l’estelada s’havia d’utilitzar com a insígnia combat fins que les quatre barres onegessin amb la senyera ben alta, ben dreta i ben sola. Malauradament encara no ha arribat aquest moment i celebrem enguany el centenari dels primers vestigis de l’estelada original, encara que no va ser fins 10 anys més tard, coincidint amb l’armistici de la primera guerra mundial quan Ballester va idear l’estelada. Celebrem per tant el centenari d’aquesta bandera alhora que els quaranta anys del naixement del PSAN que va popularitzar aquesta bandera. Tant se val si la quan parlem de l’estelada és la senyera amb el triangle blau i l’estel blanc o la del triangle groc i l’estel roig. L’estelada és avui en dia la imatge de l’independentisme modern, el testimoni dels Països Catalans en la lluita per la seva reivindicació nacional complerta.
Hem d’aprofitar aquesta doble commemoració per recuperar part de la nostra memòria històrica i que la història de l’alliberament nacional no s’estigui només en els llibres o els arxius, sinó que aflori mostrant-se a la societat de forma activa. La història de l’independentisme no és només una cosa del passat per recordar com es demostra en el fet que mai com ara hi havia hagut tants independentistes, ja que l’independentisme creix quan els problemes es fan més visibles i no es veu la solució d’aquests.
Va ser l’11 de setembre de 1901 quan alguns militants de la Unió Catalanista van convocar la primera ofrena floral al monument de Rafael de Casanova, un acte que va ser considerat il•legal, fins a tal punt que va acabar amb 30 detinguts. La història assegura que va ser aquella la primera expressió simbòlica del catalanisme modern que volia commemorar uns fets antics com és la defensa de Barcelona i les institucions catalanes i alhora vincular-ho a una reivindicació moderna per reclamar més llibertat i major autonomia. Una mica més de 100 anys després, aquests objectius estan plenament vigents en una Diada que ve marcada per un context polític complex després del col•lapse definitiu d’un autonomisme que després de 30 anys d’autogovern insuficient i d’un procés estatutari que ha posat fi a l’adolescència política d’aquest país.
Hi ha desànim, emprenyament, perplexitat perquè s’ha pres consciència als problemes endèmics d’infraestructures, finançament i manca de poder polític. A més a més, enmig d’una negociació sobre el finançament, el govern espanyol se’ns rifa a l’espera d’una sentència adversa del Tribunal Constitucional que retalli l’Estatut i suposi la defunció definitiva d’aquesta llei. Tot això demostra que necessitem un nou marc que no pot ser un nou Estatut ni una quimèrica reforma de la Constitució, sinó que ha de ser un pas cap a la sobirania on els partits que van acceptar la retallada de l’Estatut hauran de moure fitxa. Això és possible perquè l’independentisme creix i perquè l’autonomisme està en franca retirada un cop ha fracassat el seu objectiu de canviar Espanya i quan Catalunya ha deixat de ser la locomotora d’Espanya per culpa dels nombrosos peatges econòmics i l’arrogància que sempre ha mostrat l’estat en matèria social i econòmica. L’única sortida a aquest panorama és tenir Estat i superar un Estatut que es convertirà en una oportunitat perduda, tant si s’aplica amb una reforma insuficient com si el tomba el Tribunal Constitucional, però guanyada quan es parla de la presa de consciència, perquè haurà servit per obrir els ulls a molta gent de tota condició davant l’arrogància d’una Espanya que suposa un fre a les aspiracions legítimes de prosperitat que suposin el futur del nostre poble.
Cada dia més gent s’associa pel dret a decidir, un causa justa i noble per la qual val la pena lluitar. Ha de sorgir ara una una nova Catalunya que al costat de la Catalunya optimista, segons va, i la Catalunya emprenyada mostri la Catalunya ambiciosa que deixi de llepar-se les ferides i lamentar-se. Una Catalunya que digui prou. Hem de dir prou a la incompetència del govern espanyol, prou a l’espoli fiscal, prou a no poder competir amb en una Jocs Olímpics, prou a unes infraestructures de segona… Si tenim fe en el demà, la voluntat de la majoria és allò que ha de marcar el futur per poder apropar-nos a Kosovo, a Montenegro o a Escòcia, que el proper 2011 també espera exercir el seu dret a decidir. Però a aquest objectiu només pot arribar-s’hi si disposem d’una majoria sòlida al voltant d’un projecte col•lectiu –el marc legal no ens ha d’obsessionar- que sedueixi, convenci i sigui capaç d’infondre el sentiment de pertinença. Per aconseguir-ho, s’ha d’apostar per assolir gradualment alguns objectius estratègics sobre identitat, progrés o presència al món. Ho hem de fer a través d’enfortir la nostra identitat sense complexos amb l’ús de la llengua i la cultura catalanes; amb progrés i cohesió social per promoure el màxim nivell de desenvolupament, de cohesió interna i per afrontar reptes com la immigració o la societat del coneixement; projectar els Països Catalans al món a través de la nostra cultura i la nostra llengua, l’esport, la internacionalització de l’economia o tots els mitjans que tinguem a l’abast. Donar a conèixer Catalunya, perquè aquesta sigui finalment reconeguda com Estat.