Aquesta tarda el vicepresident Pedro Solbes compareixerà al Congrés per donar explicacions sobre els incompliments del govern espanyol en la negociació del nou model de finançament. Ja han passat més de tres setmanes del termini fixat per l’Estatut per concretar les parets mestres del nou model i aquest no era un termini qualsevol perquè la disposició final primera de l’Estatut encomana aquesta tasca a la comissió mixta Estat-Generalitat i, per tant, remet l’acord essencialment a la bilateralitat, independentment de què sigui generalitzable. La part catalana ja fa mesos que va traslladar la seva proposta i el govern espanyol ha tingut dos anys per fer els deures i, en canvi, ha fet una proposta genèrica i inconcreta que no pot ser qualificada ni tan sols de proposta.
Malgrat tot, li traslladaré a Solbes que la part catalana seguirà treballant i negociant per aconseguir un bon acord fins arribar a la pròrroga i als penaltis si cal, sense aixecar-se de la taula i sense signar qualsevol cosa. Des de Catalunya no només no s’acceptarà una versió corregida del cafè per a tothom, sinó que cal modificar el guió de les relacions Catalunya-Espanya de les darreres vuit legislatures en què sempre els mateixos tenen la paella pel mànec, això és una aliança entre Castella, Madrid i el califat andalús que durant anys han dit què hem de pagar i rebre a canvi.
L’actual model no admet per tant terminis, està esgotat, ha ajudat a emergir l’Espanya més endarrerida però amb el cost d’ofegar les comunitats autònomes més avançades i de generar una certa dependència de les regions beneficiàries de l’actual sistema injust de transferències redistributives. Per això, el debat en aquesta ocasió ve de la mà de les comunitats autònomes que paguen per sobre de la mitjana i reben per sota d’aquesta. Això no vol dir que l’Estatut incorpori un canvi radical de model perquè la filosofia és la mateixa, és a dir, que per finançar els serveis cal determinar les necessitats de despesa que es cobreixen amb els ingressos tributaris ajustats segons els mecanismes de solidaritat que l’estat fixa unilateralment i d’aquí radica el problema perquè la variable clau de la discussió és com quedarà definit el Fons de Suficiencia.
Des del punt de vista de la suficiència del sistema, perquè quadri el sudoko, l’Estat s’ha d’aprimar i distribuir novament els recursos públics perquè l’estat, des de 1999, no ha deixat d’engreixar-se. Segons dades de la intervenció general de l’administració de l’estat, aquest gestiona actualment el 50,9% de la despesa pública, de manera que si és veritat que l’estat vol retenir el 50% de la despesa pública només restaria un 0,9% a repartir entre totes les comunitats autònomes i ens locals o el que és el mateix 8.800 milions d’euros per tothom. M’agradaria saber, i així li traslladaré aquesta tarda al ministre Solbes, si realment estan pensant en aportar únicament aquesta xifra. També li traslladaré la qüestió de la bilateralitat del govern, perquè la proposta del govern diu que si no hi ha consens es mantenen les variables de distribució actual i, per tant, s’entén que les variables que marca l’Estatut són bilaterals i que no es poden ponderar multilateralment, com són els costos diferencials i la immigració.
Pel que fa als mecanismes de solidaritat, tot i admetre la irracionalitat d’un sistema que permet que qui més aporta rebi menys diners per habitant, la proposta del govern preveu que la igualació es faci en base als ingressos tributaris i no al Fons de Suficiència, de manera que durant el debat preguntaré si la seva intenció és reduir el Fons i descartar el mecanisme d’anivellament parcial de l’Estatut limitat a serveis essencials, com a Alemanya, Canadà o Suïssa, amb l’objectiu de garantir amb un esforç fiscal similar el mateix estàndard de serveis bàsics.