Finalment, el Govern espanyol ha admès la crisi. El deteriorament del sistema econòmic és ja una evidència incontestable: l’euríbor s’ha situat al 5,3%; la taxa d’atur pot arribar a final d’any al 10%, fet que significa 66.000 aturats més que l’any 2007; l’IPC es troba en un 5%, la seva taxa més alta dels darrers 13 anys; el petroli ha batut un rècord històric situant-se prop dels 150 dòlars el barril, per la qual cosa ens costa 3 vegades més omplir el dipòsit; i el creixement de la nostra economia segons un estudi del BBVA, és igual a zero, fet que ens permet augurar una periode de recessió.
No n’hi ha prou d’admetre la crisi: cal donar confiança i s’han de tenir receptes per sortir-ne. Donar confiança perquè una cosa és creure que l’actual situació és causa de la crisi financera global o de l’evolució del preu dels productes alimentaris i del petroli, i una altra és amagar-la, retardar la solució per no ‘espantar’ els mercats o per previsions no creïbles, ignorant les recomanacions d’organitzacions internacionals que deien que el model de baixa productivitat i el problema energètic eren un obstacle per créixer en un sistema en crisi, en una economia que creix per sota del 2%. Al marge que són necessaris missatges clars, la crisi no l’han de pagar els de sempre. Les persones amb rendes més baixes no han de quedar abandonades i tampoc ha de disminuir la protecció social en un Estat que hi destina per sota de la mitjana de la Unió Europea. Per tant, el primer objectiu és situar la despesa en polítiques socials com a mínim al 27% del PIB, que és la mitjana europea.
I també calen tenir receptes per sortir-ne. Però no qualsevol recepta, ja que les receptes no són mai neutrals, tenen una vessant distributiva que afecta els preus i els salaris. Fins ara, les receptes de Zapatero han estat l’austeritat en la despesa pública (també la despesa social), recomanar una moderació salarial, deixar fer al sistema financer, algunes mesures fiscals per reactivar el consum —amb l’exemple dels 400 euros o els 210 euros del pla d’habitatge que han resultat ineficients i que han devorat 10.000 milions d’euros, un 60% del superàvit que tenia l’Estat—; i alleugerir càrregues de les hipoteques.
Davant d’això, Esquerra diu STOP a les retallades socials. No hem d’oblidar que si Zapatero ha variat el diagnòstic, també pot variar la recepta. Actualment hi ha un 20% de la població que es troba al llindar de la pobresa i la precarietat laboral va en augment, amb prop de 1.100.000 contractes mileuristes. Als pressupostos de 2009 ens hi juguem molt i els diputats d’Esquerra li diran al Govern espanyol que no volem un pressupost amb dèficit zero, de la mateixa manera que li direm que no pot ser que el sector públic no es pugui endeutar.
És en un context de crisi que les necessitats socials es multipliquen. Cada punt que augmenta l’atur d’enguany, 226.000 persones es queden sense feina, mentre que fa 10 anys aquesta xifra era de 109.000. És obvi que calen mesures: augmentar la formació dels treballadors dels sectors en crisi, ajornar les quotes de la Seguretat Social, millorar les facilitats per capitalitzar l’atur dels emprenedors, flexibilitzar la renegociació dels crèdits hipotecaris, dotar la Llei de serveis socials i en aquest sentit també la Llei de dependència per tal de crear un autèntic jaciment d’ocupació i, finalment, també augmentar les pensions mínimes.
D’altra banda, cal un canvi de model productiu. No n’hi ha prou amb mesures de xoc a curt termini, calen mesures estructurals, és a dir, un nou model productiu, tot i que l’economia catalana hagi crescut sobre bases més sòlides, a diferència de l’espanyola, que ha viscut 10 anys del «manà» de la construcció i de fons estructurals de la UE. Les mesures del Govern espanyol no contemplen una millora competitiva de les empreses ni aposten per I+D+i ni la biotecnologia ni la societat de la informació ni les energies renovables ni els serveis de lleure i de benestar
que necessita la població envellida. El Govern espanyol hauria d’apostar per la transició de l’economia del «totxo« a l’economia del «xip» per fer la tercera revolució, i no ho fa. La crisi hauria de ser una oportunitat per fer cops de timó necessaris, en lloc de moure’s únicament per copejar el temporal.
Però la mare de totes les crisis, el pecat original, és el mal model de finançament. El primer senyal de feblesa és la baixada de la recaptació d’impostos de la construcció i, a més, hi ha el perill —que és un ús inusual en crisi— de que el Govern espanyol ho utilitzi com l’excusa per retallar el finançament. Les balances fiscals han demostrat que cada família catalana perd un milió de pessetes cada any, mentre mantenim els serveis bàsics col·lapsats: sanitat, educació i serveis socials. Per això, ara més que mai cal un finançament just per a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià que acabi amb l’espoli fiscal que pateix el nostre país i ens permeti fer front amb garanties a l’actual crisi econòmica.