Us deia la setmana passada que em sentia orgullós de pertànyer a Esquerra. Orgullós de pertànyer a un gran partit que amb la celebració del XXVè Congrés Nacional ha tornat a fer un exercici de democràcia que hauria de ser tot un exemple a seguir per la resta de formacions polítiques catalanes. N’haurien de prendre nota, sobretot aquells que acostumen a criticar-nos i que gairebé n’han fet un ritual. Són els mateixos que no volen acceptar que el sistema clàssic de partits està en crisi i que és possible incorporar elements de democràcia participativa en la vida interna dels partits.
El Congrés Nacional no ha estat fàcil, però ha estat un procés exemplar des del punt de vista democràtic, que marcarà un abans i un després. Hem de ser optimistes, mirar sempre endavant i superar una etapa històrica, dilatada, de dotze anys, per començar-ne una de nova. Tenim feina, però sobretot tenim un equip renovat, amb gent experimentada, que permet encara el futur amb optimisme.
És cert que tant en Joan Puigcercós com jo mateix haguéssim preferit un Executiva de consens de totes les sensibilitats que hi ha al partit. Però no va ser possible. Hi ha companys, com Joan Carretero i Uriel Bertran, que legítimament van dir que no volien entrar perquè volen verificar que els acords que hem aprovat, per ampli consens, es compleixen. I entenc que hi hagi un supòsit de desconfiança, com també que algú que està enfilat en un tren a 300 quilòmetres esperi a baixar quan minori la velocitat. Això requereix un temps. D’altra banda, hi ha altres companys que sí que van mostrar la voluntat de ser a l’Executiva però nosaltres ja vam dir des del primer moment que la presència no seria en funció de quotes. En última instància no es van donar les condicions de confiança perquè hi hagués un acord final amb la gent d’Ernest Benach, amb qui havíem tancat, fins i tot, un principi d’acord. Ara no ha pogut ser. Però ja treballem perquè a mitjà termini sigui possible, amb ell i amb la resta de candidatures.
D’aquest XXè Congrés Nacional també rebem un nou full de ruta recolzat majoritàriament per la militància d’Esquerra en forma de Document d’Estratègia Política per als propers quatre anys. Una ponència que és la partitura que tots hem d’interpretar a consciència. I això vol dir que d’entrada tirarem endavant la reforma dels Estatuts. En segon lloc, dilluns mateix vam posar deures als nous membres de l’Executiva Nacional perquè analitzin cadascun dels àmbits sectorials que els correspon de l’acord d’Entesa i poder discutir a l’equador de legislatura el seu compliment. També vam fixar unes línies vermelles que han de fer possible que Esquerra tingui un perfil i un contorn molt més nítid. La primera és preservar la immersió lingüística i ho volem garantir amb una nova Llei d’educació i una Llei d’acollida que ha de fer possible que la immigració faci seva també la llengua i la cultura catalanes. En segon lloc, establir uns mínims pel que fa al futur model de finançament. I, en tercer lloc, preparar també un escenari probable com és una sentència adversa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, on hi ha d’haver una resposta unitària i contundent.
Certament, Esquerra obre una nova etapa. Tenim una nova Executiva Nacional que permet visualitzar una profunda renovació. Té molts reptes per davant i voluntat de ser receptiva a totes les sensibilitats del partit. D’altra banda, tenim un full de ruta i, per tant, l’estratègia a seguir pel partit de cara als propers anys, que ha rebut un suport de gairebé el 90% de la militància. Amb aquestes eines sobre la taula és evident que hi ha una direcció que té marge de maniobra i una legitimitat suficients. A treballar, doncs.