Dissabte, després del Consell Nacional a Amposta -el darrer abans del Congrés del proper més de juny- vam emprendre viatge amb en Joan Puigcercós cap a Alacant per assistir a la manifestació convocada per Acció Cultural del País Valencià en motiu de la diada del 25 d’abril. Vam tenir més sort que els desafortunats compatriotes que es van traslladar amb un tren xàrter organitzat per la Federació Llull i que no van poder arribar a temps a la capital de l’Alacantí per obra i gràcia de RENFE. Va ser una manifestació alegre, festiva i reivindicativa que va omplir el centre de la ciutat en defensa de la nostra llengua i de les emissions de TV3 al País Valencià. Catalans del nord i del sud, junts, reivindicant els nostres drets. Precisament, la manifestació del 25 d’abril arribava tant sols dos dies més tard que els Consellers d’Economia de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana, Antoni Castells i Gerardo Camps, es reunissin a Barcelona per a intentar articular un front comú de cara a la negociació del nou finançament. No era pas la primera reunió d’aquest tipus que mantenia el Conseller Castells amb representants d’altres territoris amb el debat del finançament com a eix central, ja que a finals de març ja es va reunir amb el seu homòleg del Govern de les Illes, Carles Manera.
Però aquell mateix dissabte arribaven des de Madrid vents tempestuosos. En concret, des de la reunió del Comitè Federal del PSOE. Sembla que el Partit Socialista Obrer Español i Zapatero no han digerit gaire bé l’articulació d’un front entre els governs dels diferents territoris dels Països Catalans que prengui la iniciativa en la negociació del nou sistema de finançament i exigeixi acabar amb el l’espoli fiscal. En el fons, allò que el PSOE vol és anteposar els interessos de partit als legítims interessos dels territoris, perpetuant una antiga dinàmica de tancar files amb PP i impedint una negociació bilateral Estat-Generalitat.
Per això, és el moment de recordar a la cúpula de Ferraz que el nou model de finançament no l’acorda el Comitè Federal del PSOE ni els seus barons territorials, ni ha de ser fruit d’un pacte d’Estat PSOE-PP. Ans al contrari, aquest nou model ha de ser necessàriament fruit d’un acord bilateral entre el Govern de Catalunya i l’executiu espanyol. Per això és tant important i des d’Esquerra recolzem el camí obert pel Conseller Castells buscant complicitats amb altres territoris com el País Valencià i les Illes que comparteixen amb el Principat un mateix problema: un asfixiant dèficit fiscal que llastra les seves capacitats de desenvolupament econòmic i social.
Però encara és més important que el President de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, aclareixi la seva posició en aquesta matèria exigint a l’Estat una negociació bilateral i demostrant que el PSC no és una delegació territorial del PSOE. Sovint s’ha acusat al President Montilla de falta d’expressivitat. Sóc dels que pensa que la política excessivament gestual sovint esdevé estèril. Però aquest és un d’aquells casos en els quals el silenci es pot interpretar com a complicitat, i des de Catalunya no ens podem quedar quiets davant els ‘aires’ que el PSOE vol imposar a la negociació del nou finançament. Ens hi juguem molt, massa, i no podem quedar-nos callats.