Aquest matí he viscut en primera persona una de les estampes habituals del caos ferroviari que es reprodueix amb malaurada freqüència al nostre país. Avui havia d’assistir a un míting a Sueca, a la Ribera Baixa, que donava el tret de sortida a la campanya d’Esquerra al País Valencià. Hi participava juntament amb l’amic Agustí Cerdà, President d’Esquerra al País Valencià i amb el cap de llista d’Esquerra per València, l’històric Joan Barres. La combinació que havia de fer per arribar al míting era ben senzilla: Euromed de l’estació de Sants fins a València i un cop allà acabaríem d’arribar amb cotxe fins a Sueca. La previsió era que l’acte comencés a les 12.15h i que jo m’hi incorporés quan l’acte ja hagués començat ja que el tren tenia l’arribada prevista a València a les 12.00h.
Però la sorpresa ha estat quan, amb un membre del meu equip que m’acompanyava, ens dirigíem cap a l’andana 11 d’on havia de sortir el tren i dos informadors de Renfe ens han comunicat que, degut a una avaria, havíem d’agafar un autobús fins a Tarragona i continuar des d’allà en l’Euromed que ens duria a València. -‘Però a quina hora arribarem a València?’ Diferents versions donaven una forquilla estimada de retard d’entre una hora i una hora i mitja de retard. I no ens asseguraven que el tema pogués anar a més…
Mentre esperàvem en pujar a l’autobús fora de l’estació i intentàvem parlar amb els companys del País Valencià per avisar-los de la situació, un usuari se m’ha acostat i m’ha mostrat el seu malestar: -‘Vostè també, senyor Ridao? És una vergonya, un dia sí i l’altre també, i nosaltres anar pagant. Una vergonya’. Jo no podia fer res més que donar-li la raó a aquest ciutadà, que en certa manera s’ha sentit reconfortat en veure que un representant polític estava patint el mateix problema que ell.
Finalment hem optat per no retardar el míting de Sueca i que aquest se celebrés igualment, però jo he hagut d’anul·lar la meva presència a l’acte a només tres hores de la seva celebració, cosa que no faig mai i que m’ha fet sentir una profunda indignació i impotència. En favor de Renfe he de dir que ens han abonat l’import dels bitllets sense cap cost de gestió perquè la companyia ha reconegut la seva responsabilitat en l’incident. Una avaria, ens han dit. Després, tornant cap a casa tot escoltant la ràdio hem sentit que hi havia nombrosos problemes ferroviaris perquè s’estaven ultimant les obres per a la posada en marxa del TGV, de l’AVE que diuen ells. En fi.
M’ha sabut molt greu perdre’m aquest acte per tots els militants, simpatitzants i companys del País Valencià que havien organitzat aquesta gran festa d’avui diumenge i que penquen a diari per un País Valencià de primera que deixi d’estar en mans d’una dreta que concep el poder polític com un instrument per donar joc als seus interessos i, si cal, empantanegar el territori amb obres faraòniques per al benefici d’uns pocs. Esquerra ha sembrat molt en els darrers anys al País Valencià, des de la base. I, quan se sembra, s’acaba recollint. N’estic convençut que farem un gran paper amb gent com l’Agustí o en Barres al capdavant.
En aquesta precampanya hem estat els únics que hem posat sobre la taula el debat sobre l’Eix Mediterrani i la irracionalitat que els territoris que el conformen no estiguin connectats per tren en condicions. Ni per carretera perquè els peatges que connecten Catalunya i el País Valencià són el pa nostre de cada dia. La meitat de la població de l’Estat es concentra en els territoris de l’Eix i s’hi genera el 60% del PIB estatal. I quinze milions de turistes venen cada any a visitar els territoris de l’Arc Mediterrani.
I una dada més que em comentava un periodista aquest mateix matí: m’explicava que un informe del Fons Monetari Internacional de 1957 en què Franco es va basar per començar una incipient obertura en les relacions d’intercanvi comercial amb altres estats, ja recomanava la construcció d’infrastructures al Corredor Mediterrani perquè apuntava com la zona més dinàmica per a la indústria i la porta de les mercaderies de l’Estat a Europa. Vatua l’olla.
Ho hem dit en aquesta precampanya i ho posarem sobre la taula en qualsevol negociació: ja n’hi ha prou. L’Eix Mediterrani d’infrastructures és juntament amb la xarxa de tren convencional i el Port i l’Aeroport, la gran prioritat. Avui, un exemple més. El problema és que l’anècdota que us he explicat d’aquest matí amb l’Euromed no és cap anècdota sinó la categoria. I això s’ha d’acabar. Paraula.