Vista la no només breu sinó també turbulenta vida que va tenir el recurs previ d’inconstitucionalitat entre el 1979 i el 1985, n’hi hauria prou de reproduir aquí els arguments amb què, al seu dia, el Govern de Felipe González va plantejar la seva desaparició mitjançant la mera supressió de l’article 79 de la llei orgànica del Tribunal Constitucional (TC). Una derogació confirmada, per cert, pel mateix alt tribunal amb l’argument, entre altres, que no hi havia previsió constitucional expressa per a això i que, per tant, la seva existència era perfectament disponible per part del legislador.
No obstant , crec necessari recordar altres coses. Per exemple, que ja en la passada legislatura tant el Partit Popular com la UPD de Rosa Díez van proposar, sense èxit, la mateixa qüestió, amb el vot socialista en contra, per cert, en un context de plena ressaca postestatutària.
La iniciativa, llavors com ara, responia a una certa voluntat dels seus proposants d’escenificar la fi de les hostilitats guerreres del context estatutari, com si es volguessin redimir o expiar les seves culpes, pretextant que, en cas d’haver existit un control previ, ens hauríem estalviat el penós tràngol de la sentència del 2010. Un argument tan fal·laç, de fet, com que l’Estatut era una reforma per la porta del darrere de la Constitució i tants d’altres exhibits en el seu moment i que, com és sabut, acrediten els populars com a titulars d’un lúgubre i delirant expedient en relació amb l’Estatut: es van autoexcloure del pacte estatutari, van recollir quatre milions de firmes en taules petitòries, van recórrer en empara fins i tot la seva admissió al Congrés dels Diputats, van interposar un recurs d’inconstitucionalitat i van afavorir tota mena de maniobres tan iniqües com injustes, com la recusació de magistrats que no eren de la seva corda. I ara el recurs previ no deixa de ser un trist corol·lari a una història tan infeliç.
Anem a pams. D’entrada, s’ha de dir que el recurs previ constitueix tant una fractura del nostre model de control constitucional successiu com una indesitjable ingerència del Tribunal Constitucional en l’activitat del legislador, a més a més d’una claríssima judicialització del legítim debat polític. Això és, el recurs previ faculta el TC per extralimitar-se en la seva funció de control, abandonant el seu clàssic rol de legislador negatiu, erigint-se en una autèntica tercera Cambra amb dret de veto sobre l’autoritat del Congrés i del Senat, als quals indica la ruta per la qual ha de transitar un projecte legislatiu. I, encara pitjor, destruint la presumpció de legitimitat del mateix Parlament com a representant de la voluntat popular. En suma, podria dir-se queés com la guerra preventiva d’Aznar però traslladada a la democràcia i al Parlament. En segon lloc, l’experiència demostra que el Partit Popular, avui promotor de reintroduir el recurs juntament amb un PSOE víctima de la pitjor de les amnèsies, al seu dia va fer una utilització no solament política sinó també espúria d’aquest recurs, amb una clara voluntat d’obstruir i dilatar el procés d’aprovació de lleis que no eren del seu gust: la llei orgànica d’educació, la llei de llibertat sindical i, sobretot, la reforma de l’avortament en el moment en què s’hi van incorporar els cèlebres quatre supòsits mitjançant la modificació del Codi Penal.
Però una vegada dit tot això, és necessari reflexionar al voltant d’alguna cosa més. No és el mateix un recurs previ contra un estatut d’autonomia que contra una llei. El Tribunal Constitucional no hauria de ser mai el jutge de cap estatut, i menys d’aquells que, com el català, disfruten d’un plus de legitimitat al ser no únicament ratificats pel poble a les urnes sinó al constituir, també, una norma paccionada, és a dir, producte de l’acord entre el Parlament autonòmic i les Corts Generals. Evidentment, la garantia última del dret a l’autonomia resideix en el poble cridat a votar, i la garantia de pulcritud d’un estatut resideix en el mateix Parlament, verdader guardià de la constitucionalitat. De manera que la seva voluntat no hauria de ser ni alterada ni entorpida per ningú, ni abans ni després. Per tant , el problema no és tan sols si ha d’existir o no un recurs previ, amb el Tribunal Constitucinal suplantant el Parlament; ni, fins i tot, el mal ús que se’n pot fer en alguns casos, com posen en relleu els antecedents. Sinó, sobretot, si atenent a la singular naturalesa d’un estatut hi pot haver algú que digui alguna cosa més al que hagin dit el Parlament i les urnes. I, si se’m permet, encara més si aquest algú presenta seriosos dubtes de credibilitat i legitimitat en el seu paper d’àrbitre. Però això ja són figues d’un altre paner…
El Periódico, dilluns 3 de març de 2014