Recordo quan, tot parafrasejant Keynes, la vicepresidenta Salgado va arribar a admetre que el govern socialista canviava d’opinió quan canviaven els fets. Tota una declaració de principis, per bé que no fos el frontispici sinó més aviat l’epitafi de la darrera legislatura zapaterista. Per contra, ara és elPP, que havia assegurat l’octubre de 2011 per boca de González Pons que el seu partit no recolzaria “abaratir l’acomiadament en cap cas” el que acaba d’aprovar una reforma laboral que passa substancialment per retallar les indemnitzacions als treballadors, a pesar de que l’encomiable propòsit que la inspira, segons Soraya Sáenz de Santamaria, és el d’assolir l’“estabilitat en el treball” i “potenciar els contractes indefinits”.
Em temo tanmateix que es tracta d’una reforma molt de l’estil Rajoy: sembla una cosa per fora i si grates és tota una altra per dins. Constitueix el retorn a les receptes més vetustes d’abaratiment de l’acomiadament com a únic i desesperat recurs per estimular el comatós mercat de treball. Una reforma que consagra la llei de l’embut tant del gust de la dreta i de determinada patronal: la part ampla per l’empresari i la part estreta pel treballador, a partir de fer creure que el problema del mercat de treball és de sortida, de costos d’acomiadament, enlloc d’admetre que el veritable problema és d’entrada, de com afavorir les condicions per crear més ocupació, estable i de qualitat.
Només cal veure que la reforma, que pretén situar l’acomiadament com a “últim recurs” planteja com a mesura més important la reducció a 33 dies per any treballat (dels 45 actuals) de la indemnització improcedent i a 12 dies (dels 20 dies vigents) en el cas de l’acomiadament procedent. A més, incorpora un supòsit d’acomiadament objectiu “exprés”, en cas que l’empresa acumuli tres trimestres seguits de pèrdues i no pas un termini de dos anys com ha vingut taxant la jurisprudència del Tribunal Suprem, que a més, ha vingut exigint que hi hagi un vincle necessari entre la viabilitat del projecte empresarial i l’acomiadament objectiu. Molt poca sofisticació jurídica i semàntica, doncs. Si el que es volia era facilitar l’acomiadament, no calia emmascarar-lo d’aquesta forma.
Temps al temps, però aquesta reforma va pel camí d’esdevenir totalment estèril. Acabarà, si no es corregeix el tret durant la tramitació parlamentària, no només retallarà els drets dels quasi 15 milions de ciutadans que avui tenen feina sinó restantoportunitats als 8 milions que avui estan atrapatsentre la temporalitat i l’atur. Igual que la minireformade 2011 (resumida en la desafortunada frase del ministre Valeriano Gómez: “més val un treballador precari que un aturat”), que instaurà la barra lliure de la contractació temporal i fulminà l’acord de 2006 entre govern i agents socials i econòmics per prohibir precisament l’encadenament de contractes. Una reforma aquesta, per cert, de signe ben contrari a la igualment infructuosa del ministre Corbacho de 2010, que havia de fer compatible la estabilitat laboral amb la flexibilitat empresarial i que ha fet créixer en més d’un milió el nombre d’aturats.
No hi haurà res a fer fins que el legislador no s’adoni que la reforma que cal és la que serveixi per extirpar els dos principals tumors del mercat de treball: l’excessiva rigidesa (sobretot a l’interior de les empreses) i la dualitat entre contractes temporals i indefinits. El que cal és eixamplar la canonada d’accés al mercat de treball, potenciar la contractació indefinida, fixar una escala indemnitzatòriaprogressiva i dificultar objectivament la temporalitat. La via per reduir costos no passa només per fer més gran el sobreeixidor pel que es coli l’acomiadament barat sinó pel recurs a la negociació col·lectiva i a la flexibilitat organitzativa de les empreses, com succeeix a França i Alemanya.
Cal una reforma equilibrada que pensi tant en els que treballen com en els que estan aturats, que tingui en compte que per al futur i viabilitat de moltes empreses és necessària la confiança i l’estabilitat en els llocs de treball. Amén de que cal entendre que hi ha altres factors, a banda del factor mà d’obra, que resten competitivitat. Un d’ells, i fonamental, és l’absènciaencara de crèdit, sobretot cap a les pymes. Igual que la manca d’infraestructures, el preu de l’electricitat, els peatges i les comissions bancàries. El mercat de treball és més aviat el gran damnificat, el reflex de la paorosa crisi econòmica que estem vivint.
Finalment, cal veure que el PP no només ens ha presentat una reforma “agressiva” (sic), que facilita l’acomiadament i desbarata el sistema de negociació de pactes, subordinant les decisions a l’exclusiuinterès empresarial, sinó que torpedina la línia de flotació d’un diàleg social que començava a donar els seus fruits. I tot això portat per la necessitat de sobreactuar davant dels mercats i del consorciMerkozy, que el compel·leix a diari a fer del’ajustament antisocial la única taula de salvació, a fer recaure doncs tot el sacrifici en els treballadors.Precisament per això, el govern espanyol acaba d’obrir una probable via d’aigua, la d’una vaga general que el mateix Rajoy veia inevitable fa uns dies.