El règim lingüístic de l’educació a Catalunya. Un balanç retrospectiu amb dèbits i crèdits

Article publicat a la Revista de Llengua i Dret. Reprodueixo aquí la seva introducció. L’article íntegre el podeu llegir des d’aquest enllaç: http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/10.2436-rld.i75.2021.3543

1. Introducció: l’evolució general de la legislació i de la jurisprudència constitucional en matèria lingüística durant l’etapa d’autonomia política (1980-2020)

El balanç de l’evolució legislativa del català durant els quaranta anys d’autonomia política, tot i els indubtables avenços amb relació als períodes històrics de prohibicions i de prostració1, parteix inexorablement dels condicionants derivats del principi plurilingüístic acollit per la Constitució espanyola del 1978 (CE 1978) (art. 3), que afirma una concepció prevalent del castellà i que està en la base de la perpetuació de la incomprensió atàvica cap a la diversitat lingüística existent fora dels territoris amb llengua pròpia2. Juntament amb altres factors d’ordre polític, aquest fet ha estat, doncs, el que ha generat més dificultats a l’hora de pacificar la presència del català en àmbits com l’educació, que ens proposem examinar en aquest treball, però també en el de les indústries culturals, el consum i en l’àmbit públic, tant en l’esfera de l’Administració General de l’Estat o del Poder Judicial com dels òrgans constitucionals i no centrals de l’Estat, com les Corts Generals o el Tribunal Constitucional3.

Amb tot, és innegable que durant aquest dilatat període s’ha produït un procés de millora progressiva del coneixement i de l’extensió d’ús de la llengua catalana —en què l’escola, per cert, ha jugat un paper decisiu—, a banda de la influència innegable dels diferents instruments normatius que tindrem ocasió d’examinar en la situació sociolingüística, oimés quan aquests han gaudit del consens de les forces polítiques catalanes i sobretot quan aquestes han exercit la seva capacitat d’influència en l’arena política estatal. No debades fou en un context com el que acabem de descriure en què va sorgir la Llei de normalització lingüística del 1983 (LNL), que incorporà el disseny primari del model de conjunció lingüística en l’àmbit educatiu, i, més endavant, la més controvertida Llei 1/1998, de política lingüística (LPL). Ben al contrari, és constatable que com més adverses han sigut les circumstàncies polítiques algunes d’aquestes iniciatives —assenyaladament la reforma de l’Estatut del 2006— han esdevingut menys pacífiques en el terreny polític i de la conflictivitat davant dels tribunals.

Precisament, és molt rellevant analitzar en aquest context la trajectòria del Tribunal Constitucional (TC), i també la dels jutges i tribunals ordinaris, al llarg d’aquest període4. Així, tenim que el TC aprofità la sentència de l’Estatut del 2010 (STC 31/2010, del 28 de juny) per apartar-se de la seva doctrina tradicional, prou benèfica en els primers anys de la democràcia a partir d’un paràmetre exclusiu com era la mateixa Constitució, que conté una regulació més aviat escadussera del model lingüístic constitucional5. Per contra, molt impregnada de les vicissituds del procés polític recentralitzador a l’Estat dels darrers anys, la més recent doctrina de l’alt tribunal ha consagrat una tríada d’arguments reductius que ha fet notable fortuna, especialment en determinats àmbits executius i de la jurisdicció: l’existència d’un deure general de coneixement del castellà per part de la ciutadania, la progressiva normalització i equiparació a nivell sociolingüístic entre el castellà i el català, i el veto a qualsevol possible tractament diferenciat entre ambdues llengües per no incórrer en una discriminació dels castellanoparlants. Aquesta novíssima perspectiva, partiria de la constatació dels considerables progressos experimentats per la llengua atesa la seva presència en el model educatiu o en les institucions i els mitjans de comunicació de la Generalitat6.

El producte final d’aquesta operació ha estat posar punt i final a la primigènia distinció constitucional entre el castellà, oficial a tot l’Estat, i la resta de llengües dels territoris que en disposen, l’oficialitat de les quals depenia dels respectius estatuts d’autonomia, consagrant a la fi un dret lingüístic prioritari respecte dels castellanoparlants com a expressió de la supremacia de la seva llengua (cada cop més qualificada de «comuna» en els àmbits polítics), prescindint, a més, de la realitat sociolingüística i de l’encara molt necessària normalització del català en diversos àmbits.

1 Per a una panoràmica general, vegeu les obres clàssiques de: Josep Benet (1978). Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, volum 1. Barcelona: Blume; del mateix autor (1995). L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Francesc Ferrer i Gironès (1985). La persecució política de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62; Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya (1994). Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975). Barcelona: Editorial Curial.

2 Sobre aquesta qüestió, vegeu Antoni Milian (2009). «El marc constitucional espanyol relatiu al plurilingüisme. Model reeixit o regulació obsoleta?». El plurilingüisme a la Constitució. Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics, Seminari, Barcelona, 18 de març de 2009; Joan Marcet (2013). «La política lingüística de l’Estat espanyol: una aproximació a la incomprensió del pluralisme cultural». Revista de Llengua i Dret, núm. 59. Generalitat de Catalunya – Escola d’Administració Pública de Catalunya; Juan C. Moreno Cabrera (2018). «El supremacismo lingüístico, la Constitución y el Estatut d’autonomia de Catalunya», Blog de la Revista Llengua i Dret, 12.04.2018. Generalitat de Catalunya – Escola d’Administració Pública de Catalunya; Ramón Punset (2013). «Nacionalismo lingüístico e ingeniería social: el plurilingüismo español entre Job y Hobbes», El Cronista del Estado Social y Democrático de Derecho, núm. 39; i Jaume Vernet (2009). «La llengua a l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Cap a un nou paradigma?». El plurilingüisme a la Constitució espanyola, Seminari, Barcelona, 18 de març de 2009, Col·lecció Institut d’Estudis Autonòmics 65. Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics, i, del mateix autor, (2017) «El marc constitucional i estatutari del plurilingüisme». A Pla, Anna Maria (coord.), Reptes del dret lingüístic català. Reflexions per a un debat crític. Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics.

3 Vegeu el treball de Bartomeu Colom Pastor (1981). «Normalización lingüística y administración pública». Las lenguas nacionales en la Administración. A D. A. València: Diputació Provincial de València; Emili Boix-Fuster (2004). «Les llengües en els òrgans centrals de l’Estat espanyol (Un balanç de 25 anys de la Constitució espanyola)». Llengua, societat i comunicació, Revista de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació – Universitat de Barcelona, núm. 2; i Institut d’Estudis Autonòmics (2011). Drets lingüístics, de debò? Els drets lingüístics en les actuacions administratives i en determinades activitats supervisades per les administracions, Seminari, Barcelona: Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics.

4 Vegeu Eva Pons (2013). «La llengua de l’ensenyament en la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem». Els drets lingüístics en el sistema educatiu. Els models de Catalunya i les Illes Balears. A Milian, Antoni (coord.). Barcelona: Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics.

5Segura, Lluís J. (2011). «Les llengües oficials en la doctrina recent del Tribunal Constitucional». Revista de Llengua i Dret, núm. 56. Generalitat de Catalunya – Escola d’Administració Pública de Catalunya.

6 En efecte, la STC 31/2010 afirma la paritat entre les llengües oficials, en declarar inconstitucional la «preferència» estatutària del català en les administracions i els mitjans de comunicació públics de Catalunya (art. 6.1), ja que, a parer del màxim intèrpret de la Constitució, la condició del català com a llengua pròpia no pot excusar un desequilibri ni un tracte privilegiat dins el règim constitucional de cooficialitat. Es tracta, cal no oblidar-ho, de la mateixa sentència que enalteix paradoxalment el deure de coneixement del castellà (art. 3.1 CE) i que nega la possibilitat d’un deure anàleg a nivell estatutari referit al català, concebut, és clar, com un deure imperfecte, com a garantia que no es pugui al·legar vàlidament el desconeixement del català per diluir els drets dels catalanoparlants.

CRÒNICA LEGISLATIVA DE CATALUNYA Segon semestre de 2020 «Un final de legislatura abrupte i amb la política lingüística sota mínims»

Article publicat a la Revista de Llengua i Dret 

El text recull les principals novetats normatives que afecten els usos, els drets lingüístics i el règim jurídic de la llengua aparegudes al segon semestre de 2020. Amb tot, es constata que durant aquest període no s’adoptà cap disposició de rang legal o reglamentària de significativa incidència, degut tant al final sobtat de la legislatura com als condicionants propis de un govern en funcions, com no siguin les mesures procedimentals o substantives relatives a l’activitat de foment associada a la normalització lingüística. Finalment s’afegeix un comentari crític a la sentència del TSJC que va determinar que el percentatge d’ensenyament en castellà no pot ser inferior al 25%.

1. Introducció

El propòsit d’aquesta crònica legislativa se centra, en primer terme, a analitzar, per bé que de manera molt succinta, les principals disposicions normatives publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) durant el segon semestre de 2020, d’incidència, ja sigui directa o tangencial, en el dret lingüístic català. Segonament, el treball recull l’examen de la principal novetat jurisprudencial d’aquest període, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) recaiguda amb motiu de la impugnació de les ordres d’inscripció de l’alumnat per part del Govern de l’Estat, i per tant d’abast general, que determina que la proporció en l’ensenyament de les dues llengües oficials a Catalunya no pot ser inferior al 25%.

D’entrada, el buidatge i l’examen detallat del marc normatiu ens permet asseverar que el DOGC publicà escasses normes amb rang o bé amb força de llei (cas dels decrets-llei) d’incidència significativa en l’estatus jurídic de les llengües. Val a dir tanmateix que el context polític i legislatiu analitzat, inclòs dins la XII legislatura del Parlament, es correspon amb el darrer període del mandat iniciat amb les eleccions de 21 de desembre de 2017, que va finalitzar de forma abrupta amb la dissolució automàtica de la cambra el 21 d’octubre de 2020, com a conseqüència de la inhabilitació del president Joaquim Torra (STS 477/2020, de 28.09.2020). A conseqüència d’això, cal tenir en compte, a més a més, que el Govern va entrar en funcions des de la promulgació del decret 114/2020, de 30 de setembre, pel qual el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, assumí la presidència de la Generalitat per substitució (art. 6-7 de la Llei 13/2008, de la presidència de la Generalitat i del Govern).

Per això, el període d’activitat legislativa ordinària es concentrà en el període que va entre el primer de juliol de 2020 i el 21 d’octubre del mateix any, descomptant els dies inhàbils del mes d’agost, tot i que, com es veurà, la legislació d’urgència fou utilitzada amb gran profusió com a conseqüència de la crisi sanitària del Covid-19, i el Parlament hi exercí el pertinent control a través de la Diputació Permanent. Pel que fa a la condició del govern en funcions, cal tenir present que quan l’executiu es troba en aquestes circumstàncies, ha de limitar la seva actuació al despatx ordinari dels assumptes públics, inclòs l’exercici de la potestat reglamentària, i s’ha d’abstenir, llevat que ho justifiquin raons d’urgència o d’interès general degudament acreditades, d’adoptar qualssevol altres mesures. El Govern, en aquesta situació, no pot aprovar el projecte de llei de pressupostos de la Generalitat, ni presentar projectes de llei al Parlament, ni dictar decrets legislatius, per bé que pot dictar decrets-llei, de conformitat amb el procediment i en els supòsits que determinen l’Estatut i les lleis (art. 27 Llei 13/2008).

Amb tot, als efectes que aquí interessen, tot i les limitacions expressades, el Govern, com és acostumat, continuà aprovant un catàleg de disposicions que mantenen, en el seu conjunt, una línia de continuïtat amb el procés de normalització lingüística, a través de l’activitat de foment o subvencional, promogut sostingudament des dels inicis dels anys 1980, concebut per protegir la riquesa plurilingüe de Catalunya, en aquest cas connectades a l’excepcionalitat derivada de la contingència de la crisi sanitària de la Covid-19. A les pàgines que segueixen en detallarem algunes de les més significatives.

2. L’activitat normativa desplegada

2.1. Les normes amb rang o força de llei

Pel que fa a les normes amb rang o amb força de llei, hem de començar destacant el Decret llei 25/2020, del 16 de juny, de mesures extraordinàries en matèria social i de caràcter fiscal i administratiu2, en què es regulen els àmbits i les tipologies de subvencions per a programes de suport a la lluita contra l’exclusió social i la desigualtat agreujada per la crisi social derivada de la Covid-19 (art. 9). En concret, en l’àmbit del suport a la regularitat administrativa a través de l’accés al món laboral, s’estableixen accions com el suport a projectes de formació per a la millora de l’ocupabilitat de persones estrangeres en risc de caure en la irregularitat sobrevinguda, que han d’incloure necessàriament, la millora de les competències lingüístiques bàsiques en llengua catalana.

De la seva banda, el Decret llei 38/2020, del 3 de novembre, pel qual s’adopten mesures en l’àmbit cultural per pal·liar els efectes de la crisi generada per la pandèmia de la Covid-193, preveia que podien optar a diferents subvencions (art. 2) les persones físiques o jurídiques que tenien un encàrrec per realitzar traduccions i correccions de textos en català o aranès (a.2), i les que tenien previst organitzar activitats relacionades o vinculades amb el pa­trimoni cultural amb públic (festivals, arts escèniques o esdeveniments literaris) o de difusió de la llengua amb patrocinis o altres aportacions privades per a l’activitat (b.2).

Finalment, el Decret llei 41/2020, del 10 de novembre, de mesures extraordinàries de caràcter social en centres educatius i en l’àmbit de l’educació en el lleure i de les activitats extraescolars per fer front a les conseqüències de la Covid-194, en què s’establien (art. 2.1) les modalitats i quanties de la prestació per fer front als ensenyaments no reglats d’idiomes (b.2.2).

2.2. Les disposicions generals i els actes executius

Com ja hem avançat a manera introductòria, el buidatge de la producció normativa de rang reglamentari durant el segon semestre de 2020 permet concloure que s’ha donat continuïtat —tot i les estretors institucionals i econòmiques del període— al procés de normalització de les llengües catalana i occitana en els diferents àmbits públics competència de la Generalitat de Catalunya. En la majoria de casos, aquest procés de normalització lingüística s’articulà —de la mateixa manera en el terreny legislatiu— acudint a l’activitat de foment o subvencional. Aquesta política d’incentius no representa, com s’ha dit, cap novetat remarcable, doncs segueix una clara línia de continuïtat amb les mesures de política lingüística promogudes pel Govern de la Generalitat de Catalunya en els darrers anys i dels que ja hem donat compte en les successives cròniques legislatives incloses en aquesta publicació.

En el capítol de les normes reglamentàries més substantives, hem de començar fent referència al Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia5, que desplegà les previsions existents sobre les formes oficials dels topònims. Cal recordar que l’establiment dels topònims s’adequa a la normativa lingüística i al corpus toponímic de la llengua catalana, d’acord amb la Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans6, així com amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Aranesi – Acadèmia aranesa dera lengua occitana pel que fa als topònims aranesos, d’acord amb la Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran7.

Així mateix, el decret regula el Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya, que és el catàleg de topònims de Catalunya aprovat tant per la Generalitat com per les entitats locals competents i que ha esdevingut un instrument de referència. Com es recordarà, correspon al Govern aprovar el Nomenclàtor i garantir-ne la publicitat mitjançant el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i a través de la seu electrònica de la Generalitat. Pel que fa als topònims de fora de Catalunya, el Decret estableix l’ús de les formes catalanes dels topònims de l’àrea lingüística catalana i també l’ús de les formes tradicionals catalanes, quan n’hi ha, d’exònims d’arreu del món, sens perjudici d’utilitzar-ne també formes oficials o en altres llengües de cada territori. Així mateix, també s’impulsa l’ús de formes originàries de topònims de l’àrea lingüística occitana, atès el caràcter oficial de la llengua occitana a Catalunya.

Mitjançant el Decret 139/2020, de 24 de novembre, pel qual es concedeixen els Premis Nacionals de Comunicació de la Generalitat de Catalunya en l’edició corresponent a 2020, es va preveure que aquests guardons —regulats pel Decret 223/2013, de 10 de setembre, modificat pel Decret 80/2019, de 9 d’abril—, tinguessin per objecte, entre d’altres, atorgar un reconeixement a les aportacions més rellevants en el camp de la comunicació a Catalunya en llengua catalana, realitzades de forma individual o col·lectiva per professionals o bé per qualssevulla entitats públiques o privades durant l’any anterior al seu atorgament.

El Decret 153/2020, de 29 de desembre, pel qual s’aprova el Programa anual d’actuació estadística per a l’any 2021, preveu (Annex 1) les actuacions del dit Programa per àmbits d’activitat estadística i subàmbits com el coneixement de la llengua catalana i els usos lingüístics de les persones sordes i dels usuaris de la llengua de signes catalana. Pel que fa a l’estadística del coneixement de la llengua catalana, cal tenir present que aquesta té com a objectiu proporcionar informació del coneixement de la llengua catalana de la població resident a Catalunya, a partir de la informació obtinguda del Registre estadístic de població, dels censos de població i dels registres d’alumnes i titulacions. Està previst que durant l’any 2021 es duguin a terme els treballs de recollida, classificació, codificació i integració d’aquestes dades a partir de fonts diverses com els arxius i registres administratius. Pel que fa als usos lingüístics de les persones sordes, el decret preveu la realització del projecte tècnic i del treball de camp de l’enquesta a la comunitat amb discapacitat auditiva de Catalunya per a conèixer la realitat sociolingüística de la població adulta (16 anys i més) que pateix sordesa i que usa la legislació de llenguatge de signes catalana (Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana).

En particular, l’activitat de foment o subvencional

Com ha hem avançat, al llarg del període examinat es van convocar diferents línies d’ajuts i subvencions públiques concebuts per promoure el procés de normalització del català i l’occità en àmbits públics especialment estratègics en la política lingüística. Il·lustren l’interès polític prioritari que es concedeix a la protecció de la riquesa lingüística del Principat en una etapa política especialment convulsa. Com podrà apreciar el lector a les pàgines que segueixen, aquestes convocatòries públiques es projecten indefectiblement sobre diferents àmbits públics i s’adrecen, semblantment, a diferents destinataris.

Dit això, també es de destacar que van ser diversos els departaments de la Generalitat, en els seus respectius àmbits competencials, els que van promoure, directament o tangencial, mesures de normalització lingüística, per bé que calgui destacar en aquest apartat el Departament de Cultura, habitual titular de les accions de suport i difusió de la llengua, primordialment per mitjà de la Direcció General de Política Lingüística, del Consell d’Administració de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural o l’Institut Català de les Empreses Culturals. També es consignen al final de la relació els principals ajuts concedits per l’Institut Ramon Llull. Com és sabut, el Consorci de l’Institut Ramon Llull és una entitat de dret públic de caràcter associatiu dotada de personalitat jurídica pròpia i sense ànim de lucre integrat per l’Administració de la Generalitat de Catalunya, a la qual resta adscrit, l’Administració de la comunitat de les Illes Balears i l’Ajuntament de Barcelona, que té com a finalitat la projecció i difusió exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions.

Així doncs, cal fer esment a l’Ordre TSF/121/2020, de 10 de juliol, per la qual s’aproven les bases reguladores que han de regir els Premis de Civisme del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, que preveia la possibilitat d’optar al Premi Serra i Moret a les obres i els treballs en llengua catalana que tractin del civisme, en qualsevol de les seves vessants.

De la seva banda, l’Ordre PDA/161/2020, de 22 de setembre, per la qual s’aproven les bases reguladores per a la concessió de subvencions, en règim de concurrència competitiva, a empreses de base tecnològica liderades per dones, va establir entre els criteris de valoració l’impacte lingüístic dels projectes, i en concret el compromís amb la promoció i l’ús de la llengua catalana en l’àmbit digital.

L’Ordre JUS/221/2020, de 18 de desembre, per la qual s’aprovaven les bases reguladores per a la concessió d’ajuts a projectes de recerca en matèria d’afers religiosos, va establir les referides bases amb l’objecte de regular els ajuts a projectes de recerca originals i inèdits que aportin un coneixement nou en matèria de llibertat religiosa i l’exercici d’aquest dret, així com el fet religiós i la seva diversitat, que permetin obtenir resultats científics i crear un coneixement nou amb propostes d’intervenció aplicables i amb impacte en la societat catalana. Els projectes, així com els materials i la documentació que s’hi relacioni, s’han de presentar almenys en llengua catalana.

La Resolució CLT/1956/2020, de 30 de juliol, per la qual es dona publicitat a l’Acord del Consell d’Administració de l’Institut Català de les Empreses Culturals pel qual s’aproven les bases específiques que han de regir la concessió de subvencions per col·laborar amb sales privades de Catalunya per donar suport a l’exhibició d’espectacles d’arts escèniques, establí els requisits i condicions per optar a aquestes subvencions, els requisits que han de reunir les persones sol·licitants (base general 3), així d’altres com l’exhibició durant la temporada d’un percentatge de representacions en català o en occità no inferior al 50% de la programació total de la temporada. En cas de no utilitzar cap llengua en les representacions, el percentatge mínim esmentat es refereix a les representacions d’obres d’autoria catalana (a.3).

La Resolució EXI/1856/2020, de 27 de juliol, per la qual s’aproven les bases reguladores de les subvencions a projectes de desenvolupament i d’educació per al desenvolupament, preveia que, sempre que les mesures de seguretat no ho desaconsellin, s’inclogui en tota informació, publicitat, obres i material editat resultat de la subvenció atorgada el logotip de l’ACCD (l’Autoritat Catalana de Cooperació al Desenvolupament) tant la llengua catalana com la llengua del país d’implementació del projecte.

L’Ordre TSF/218/2020, de 16 de desembre, per a la provisió dels serveis de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública, preveia (ap. 3.1.3) preveu que la selecció del personal d’atenció directa tingui en compte, a més de la capacitat personal i formació tècnica, el seu coneixement de la llengua catalana, per permetre’ls comunicar-se, almenys oralment, amb les persones usuàries catalanoparlants. D’acord amb la LPL es planteja que els impresos i comunicacions que utilitzin els serveis amunt dits, la seva retolació interior i exterior, la documentació interna i les comunicacions per megafonia emprin el català quan vagin adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, incloent-hi les factures i altres documents tràfic mercantil o de caràcter administratiu, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes de rebre-les en castellà si ho demanen.

La Resolució de l’Institut Ramon Llull de 4 de setembre de 2020, per la qual es dona publicitat a l’Acord del Consell de Direcció del Consorci de l’Institut Ramon Llull, pel qual s’aproven les bases reguladores dels procediments per a la concessió de subvencions en règim de concurrència pública. En concret, la Resolució regula les bases per la concessió de subvencions per al finançament de les despeses de desplaçament del professorat d’estudis catalans a universitats de l’exterior, fins a una localitat del domini lingüístic de la llengua catalana.

La Resolució de l’Institut Ramon Llull de 9 de setembre de 2020, per la qual es dona publicitat a l’Acord del Consell de Direcció del Consorci de l’Institut Ramon Llull, pel qual s’aproven les bases reguladores dels procediments per a la concessió de subvencions en règim de concurrència pública, regeix la concessió de subvencions per a la mobilitat d’artistes per a actuacions i/o gires fora del domini lingüístic del català en l’àmbit de les arts escèniques i la música que contribueixin a la presència de la creació cultural catalana a l’exterior. També inclouen actuacions i/o gires dins del domini lingüístic del català, sempre que siguin fora de la comunitat autònoma de l’artista o grup.

La Resolució de l’Institut Ramon Llull de 6 de novembre de 2020, per la qual es dona publicitat a les subvencions d’import igual o superior a 3.000,00 euros concedides pel Consorci de l’Institut Ramon Llull durant l’any 2019, regula la concessió de subvencions per a la traducció d’obres literàries i de pensament originals en llengua catalana i aranesa i tenen la consideració d’ajuts a universitats de fora del domini lingüístic de la llengua catalana per contribuir al manteniment de la docència d’estudis catalans durant el curs 2019.

La Resolució de l’Institut Ramon Llull, de 21 de desembre de 2020, per la qual es dona publicitat a l’Acord del Consell de Direcció de l’Institut pel qual s’aprova la modificació de les bases que han de regir la concessió de subvencions per a la mobilitat d’artistes per a actuacions i/o gires en l’àmbit de la música i les arts escèniques, té per objecte regir la concessió de subvencions per a la mobilitat d’artistes per a actuacions i/o gires fora del domini lingüístic del català en l’àmbit de les arts escèniques i la música que contribueixin a la presència de la creació cultural catalana a l’exterior. També inclouen actuacions i/o gires dins del domini lingüístic del català, sempre que siguin fora de la comunitat autònoma de l’artista o grup.

Finalment, farem menció de la Resolució de l’Institut Ramon Llull, de 24 de novembre de 2020, per la qual es modifica la Resolució de 14 de maig de 2020, per la qual s’atorguen ajuts a universitats de l’exterior per contribuir al manteniment de la docència d’estudis catalans durant el curs 2020-2021 i de la Resolució del mateix Institut, de 15 de desembre de 2020, per la qual s’atorguen ajuts a universitats de l’exterior per contribuir al manteniment de la docència d’estudis catalans durant el curs 2020-2021.

Altres resolucions

Resolució CLT/1637/2020, de 6 de juliol, per la qual es publiquen termes normalitzats pel Consell Supervisor del TERMCAT.

Resolució JUS/1954/2020, de 28 de juliol, per la qual s’inscriuen al Registre de col·legis professionals de la Generalitat de Catalunya els Estatuts del Col·legi de Veterinaris de la Província de Girona.

Resolució OAC/ADM/314/2020, de 5 d’agost, per la qual s’aprova la modificació de la relació de llocs de treball de l’Oficina Antifrau de Catalunya i la seva refosa.

Resolució JUS/2164/2020, de 7 de setembre, per la qual es fa pública la relació dels convenis de col·laboració signats pel Departament de Justícia durant l’any 2019.

Resolució PRE/2161/2020, de 8 de setembre, per la qual es regula la borsa de treball per a la cobertura amb caràcter interí de llocs de treball reservats a funcionaris de carrera de la subescala secretaria intervenció, de l’escala de funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional, de les entitats locals a Catalunya.

Resolució de selecció de professorat d’estudis catalans en universitats de l’exterior per al curs acadèmic 2020-2021.

Resolució CLT/2548/2020, de 13 d’octubre, sobre el Cens d’entitats de foment de la llengua catalana.

Resolució TSF/2794/2020, de 22 d’octubre, per la qual es disposa la inscripció i la publicació del VIII Conveni col·lectiu de treball per a empleats de finques urbanes de Catalunya (codi de conveni núm. 79001735012001).

Resolució EDU/2636/2020, de 26 d’octubre, per la qual es declaren aptes a la fase de pràctiques i aprovades en el procediment selectiu corresponent les persones aspirants nomenades funcionàries en pràctiques de diversos cossos docents.

Resolució PRE/2692/2020, de 28 d’octubre, de determinació del nombre de vocalies i designació dels membres del jurat per a la concessió dels Premis Nacionals de Comunicació de la Generalitat de Catalunya corresponents a l’edició de 2020.

Resolució EDU/2738/2020, de 29 d’octubre, per la qual s’aproven les plantilles de personal docent dels centres i dels serveis educatius dependents del Departament d’Educació per al curs 2020-2021.

Resolució CLT/2742/2020, de 30 d’octubre, per la qual es concedeixen els premis Pompeu Fabra, en la seva vuitena edició, de l’any 2020.

Resolució JUS/2787/2020, de 30 d’octubre de 2020, per la qual s’inscriuen al Registre de col·legis professionals de la Generalitat de Catalunya els Estatuts del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Girona.

Resolució JUS/2834/2020, de 5 de novembre, per la qual s’inscriuen al Registre de col·legis professionals de la Generalitat de Catalunya els Estatuts del Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya.

Resolució CLT/2845/2020, de 6 de novembre, de modificació de la Resolució CLT/2548/2020, de 13 d’octubre, sobre el Cens d’entitats de foment de la llengua catalana.

Resolució de l’Institut Ramon Llull, de 6 de novembre de 2020, per la qual es dona publicitat als convenis de col·laboració subscrits pel Consorci de l’Institut Ramon Llull durant l’any 2019.

Resolució CLT/2880/2020, de 10 de novembre, per la qual es publiquen termes que ha normalitzat el Consell Supervisor del TERMCAT.

Resolució d’11 de novembre de 2020, per la qual es dona publicitat a l’Acord del Consell de Direcció d’1 de setembre de 2020, pel qual s’aprova la modificació de les bases de subvencions per a la seva adaptació a l’Ordre VEH/79/2020, de 9 de juny, per la qual es modifica l’article 4 de l’Ordre ECO/172/2015, de 3 de juny, sobre les formes de justificació de subvencions.

Resolució EMC/3374/2020, de 18 de desembre, d’implantació, de reconeixement de la implantació i d’autorització d’inici d’activitats de diversos estudis de grau a universitats públiques i privades de Catalunya per al curs 2020-2021.

 3. Comentari jurisprudencial

 Com es recordarà, el Govern de l’Estat, en l’etapa en què regentava el Ministeri d’Educació el ministre José Ignacio Wert, va impugnar (Recurs Contenciós Administratiu 168/2015) la Resolució ENS/280/2015, del 18 de febrer, per la qual s’aproven les normes de preinscripció i matrícula d’alumnes als centres del Servei d’Educació de Catalunya i altres centres educatius, en els diversos ensenyaments sostinguts amb fons públics, per al curs 2015/2016; la Resolució ENS/505/2016 preinscripció curs 2016-2017; i la Resolució de preinscripció del curs 2017-2018. Els susdits recursos es fonamentaven en la inactivitat normativa de l’Administració educativa catalana al no preveure, en desplegament de la DA 38a LOE, en la redacció donada per la polèmica LOMQE (Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa), l’ús del castellà com a llengua vehicular en una «proporció raonable».

La STJC del 16 de desembre de 2020 de la Sala 5a del contenciós-administratiu va resoldre finalment el recurs, donant la raó a l’Advocat de l’Estat i obligant a la Generalitat a adoptar mesures per garantir que tots els alumnes rebin l’ensenyament de manera «efectiva i immediata» en les dues llengües oficials, tot determinant que el percentatge d’ensenyament no pot ser inferior al 25% en un i altre cas, a partir —segons raona la resolució— de l’anàlisi del marc jurídic, de la jurisprudència constitucional i de «les dades reals d’ús d’ambdues llengües», de les que es desprendria que l’ús del castellà és «residual».

Aquesta greu circumstància —doncs es tracta d’una sentència d’efectes generals i no es limita a resoldre un cas en particular—, així com els dubtes que suscita tant l’eventual protecció de la LOMLOE (Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la que es modifica la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació) com la praxi que pugui seguir en el futur tant el legislador bàsic estatal com l’Administració educativa de l’Estat ha obert un debat sempre complex entorn a la possibilitat de regular la utilització de les llengües vehiculars a Catalunya, vinculada als projectes educatius de cada centre que preveu la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació de Catalunya.

2 DOGC 8157 de 18.06.20 p. 1. Publicació de la iniciativa (BOPC 633 de 30.06.20 p. 23); Validació (DSPC-P 100 de 08.07.20 p. 84); Acord de no tramitació com a projecte de llei (DSPC-P 100 de 08.07.20 p. 84); Publicació de la validació en el DOGC (DOGC 8176 de 14.07.20 p. 1); i Publicació de la validació en el BOPC (BOPC 646 de 14.07.20 p. 6).

3 DOGC 8264 de 05.11.20 p. 1. Publicació de la iniciativa (BOPC 737 de 23.11.20 p. 12); Publicació de la validació en el DOGC (DOGC 8290 de 09.12.20 p. 1); i Publicació de la validació i tramitació com a projecte (BOPC 753 de 09.12.20 p. 7).

4 DOGC 8268 de 11.11.20 p. 1. Publicació de la iniciativa (BOPC 737 de 23.11.20 p. 22); Publicació de la validació en el DOGC (DOGC 8290 de 09.12.20 p. 1); i Publicació de la validació en el BOPC (BOPC 753 de 09.12.20 p. 8)

5 DOGC núm. 8275, de 19.11.2020.

6 DOGC núm. 1440, del 8.05.1991.

7 DOGC núm. 5745, del 29.10.2010.

 

Enllaç a l’article publicat: http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/10.2436-rld.i75.2021.3608

L’estrés territorial i institucional de Catalunya i el fet regional metropolità de Barcelona

Article publicat al portal RETHINK BCN de la Societat Barcelonina d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball

Primera providència: cal reprendre la qüestió pendent de l’organització territorial i administrativa interna de Catalunya

Catalunya ha intentat diverses vegades disposar d’una organització regional pròpia per superar l’esquema vuitcentista de les diputacions provincials i de pas racionalitzar un mapa institucional en què encara se superposen fins a set nivells administratius. La praxi de l’Estatut de 1979 va evidenciar al cap de poc temps que el panorama en matèria d’organització territorial i de règim local seria complex, perquè la Generalitat no disposava del mateix marge de decisió política que el 1932 i per la intangibilitat constitucional de les diputacions provincials, tret del cas de les comunitats autònomes uniprovincials. Això darrer és rellevant perquè per bé que les lleis territorials de 1987 van arribar a plantejar la conversió de Catalunya en província única, això es va acabar descartant perquè el Principat hauria perdut representació institucional en les eleccions generals, però sobretot perquè la Generalitat hagués esdevingut un ens massa poderós sense el contrapoder provincial.

La sentència de l’Estatut de 2010 desactivà tanmateix l’intent de superar aquesta cotilla i de posar en marxa les vegueries, doncs el règim local no figura a la Constitució com a competència exclusiva de l’Estat i les competències exclusives de l’Estat que hi tenen incidència (el règim jurídic de les administracions, la Hisenda general o el règim electoral general) no són específiques de l’àmbit local. Però el TC va impedir aquest darrer intent d’«interioritzar» l’organització territorial a favor de la Generalitat i d’adequar-ne la planta administrativa. Aquest aspecte fou una de les víctimes col·laterals de l’hostilitat amb què fou rebut l’Estatut, ja que la jurisprudència constitucional havia avalat aquesta possibilitat en admetre la presència de règims singulars com les comarques, evocant fins i tot els trets històrics de l’organització territorial anterior a la Nova Planta de 1716. A més, L’Estatut no va caure en l’error de no suprimir els consells comarcals, per pressions polítiques de qui n’ostentava l’hegemonia en aquest àmbit aleshores. La supressió recent del Consell del barcelonès ha estat una sàvia decisió que s’hauria d’estendre a tots aquells ens que actuen en àmbits densament poblats.

Pel que fa a les àrees metropolitanes, tot i que la Constitució (CE) no reconeix expressament aquesta figura, però l’art. 141.3 preveu que «[e]s podran crear agrupacions de municipis diferents de la província», i l ‘art. 152.3 CE que «[e]ls Estatuts podran establir circumscripcions territorials pròpies que gaudiran de plena personalitat jurídica mitjançant l’agrupació de municipis limítrofs». I això ens proporciona l’avantatge que aquests potencials ens locals no estan dotats de la garantia constitucional de la província –i per tant són potestatius–, i que una llei del Parlament pot regular els òrgans de govern, el règim econòmic, els serveis i obres a prestar. Amb tot, el problema és que la regulació d’aquests ens ha de respectar la Llei de Bases de Règim Local, que els preveu expressament (art. 43). I això, no cal dir, és sempre una font potencial de conflictes.

Segona providència: repensar la regió metropolitana de Barcelona

No hi ha dubte que la ciutat de Barcelona configura, amb els municipis situats en la seva zona d’influència immediata, un fenomen urbà d’enorme importància demogràfica, social, cultural i econòmica, que requereix que es plantegin en aquest nivell moltes de les funcions típiques dels ajuntaments que l’integren, a banda que s’hi abordin —també des d’una perspectiva singular— les funcions de la Generalitat o del mateix Estat. Això va fer precisament que durant anys es plantegés periòdicament el debat sobre el reconeixement jurídic i institucional d’aquest àmbit, amb voluntat de prestar serveis i resoldre els problemes d’abast supramunicipal com l’urbanisme, els transports, les aigües o les infraestructures.

Com és sabut, durant el franquisme (1974) es creà la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), integrada per vint-i-set municipis, amb competències en els àmbits damunt citats i amb condició d’entitat local de caràcter territorial. Fins a la seva polèmica desaparició el 1987, la CMB va esdevenir un important ens planificador i prestador de pràcticament tots els serveis supramunicipals. A partir d’aquí, la història és ben coneguda. La Llei 7/1987, en el context de la regulació general de l’organització territorial de Catalunya, la suprimí a favor de dues entitats funcionals i no territorials especialitzades: l’Entitat Metropolitana del Transport (18 municipis), i l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i de Tractament de Residus (33 municipis). Les competències urbanístiques van passar a mans de la Generalitat, i les restants van ser redistribuïdes entre els municipis i les comarques afectades.

L’any 1988, com a rèplica, Barcelona i vint-i-tres municipis més del seu entorn van constituir voluntàriament la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El contenciós polític es va estendre fins al moment d’aprovar-se el nou Estatut. Aquest, que no menciona expressament el fet metropolità de Barcelona, sí preveu que «els altres ens locals supramunicipals es fonamenten en la voluntat de col·laboració i associació dels municipis i en el reconeixement de les àrees metropolitanes» (art. 93), i afegeix que «la creació, la modificació i la supressió, i també l’establiment del règim jurídic d’aquests, són regulats per una llei del Parlament». Finalment, amb aquesta habilitació, s’aprovà la Llei 31/2010, del 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (LAMB), pocs dies després de la desastrosa sentència de l’Estatut.

El resultat global és tanmateix descoratjador. A conseqüència de la rigidesa del TC i de la no posada en pràctica de la divisió regional, avui, a la província de Barcelona, les institucions supramunicipals són la Diputació, l’AMB, l’Autoritat del Transport Metropolità –organisme on l’AMB comparteix Consell d’Administració amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona i que gestiona un voluminós pressupost– i els consells comarcals. Es clar que el fet metropolità no es resoldrà de forma coherent si no es resol el problema de la regionalització de tot el país. Només cal pensar en la situació a què pot arribar.se si es crea –com alguns plantegen– un ens més en forma de Regió de Barcelona, seguint l’esquema delimitat per les successives corones. Tindríem la capital amb llei pròpia (Carta Municipal), l’AMB, la Regió de nova creació, la Diputació i la Generalitat. A banda, la regionalització hauria de coincidir amb el sistema de representació al Parlament i ara com ara no disposem encara de llei electoral.

Tercera providència: revisar la governança i el sistema de presa de decisions de l’ÀMB en nom de la transparència la participació política

L’AMB és la gran desconeguda de les administracions, tot i actuar sobre 36 municipis i uns tres milions de persones, manejar un pressupost similar al de la Diputació de Barcelona, i disposar de 500 funcionaris, 50 empreses o ens subsidiaris i de competències en urbanisme, residus, aigua i transports. En aquest desconeixement hi té molt a veure la seva configuració a la LAMB i el Reglament orgànic metropolità (2013) com a ens supralocal de segon grau, en què els seus membres –com els de les diputacions– no són elegits directament i no està sotmès a mecanismes de control tan evidents com en altres administracions. Això es veu reflectit en la composició del Consell Metropolità com a òrgan rector i en la potent estructura gerencial existent.

Per altra banda, l’AMB és un gran poder polític i econòmic encara que aparegui revestit d’òrgan de mera gestió. No en va l’AMB té influència o participació totalment o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. Les seves filials més grans i conegudes són Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), l’Institut Metropolità del Taxi, diverses empreses de sanejament i residus (EMSSA i TERSA), l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci del Parc de Collserola, i els think tanks metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità (PEMB), per posar només alguns exemples. En aquest marc, no cal dir que s’han pres decisions rellevants els darrers anys: la gestió del cànon de l’aigua, les polítiques d’augment tarifari del transport públic o les múltiples iniciatives de revisió del planejament urbanístic metropolità (PGM), vigent des de l’època porciolista (1976) –i apedaçat més d’un miler de vegades–, la clau de volta de la importància del poder decisional actual de l’AMB, doncs de les seves determinacions en depenen les plusvàlues de sòl, amb tot el que això comporta. Ara bé, essent això important, l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea, la doti d’una renovada governança, i contribueixi a la creació d’una potent infraestructura urbana i metropolitana de projecció internacional, a més de participar activament en la construcció de xarxes globals de grans territoris metropolitans.

Enllaç a l’article publicat: https://rethinkbcn.cat/joan-ridao-lestres-territorial-i-institucional-de-catalunya-i-el-fet-regional-metropolita-de-barcelona/