Sembla ser que Pedro Sánchez, que ha vist com el seu entorn familiar és assetjat per una fronda judicial instigada per la ultradreta, ha caigut definitivament del cavall com un sant pau i s’ha adonat que “hi ha jutges fent política” que fan un “mal terrible” al poder judicial. Alguna hora l’esquerra espanyola haurà de reconèixer —i no en una entrevista televisiva— que la Transició no va suposar tampoc cap “ruptura” amb el poder judicial del règim autocràtic anterior i que les “reformes” fetes als anys 80 van ser tan febles que l’han llastat en termes de democràcia liberal plena.
En lloc de passar-se el dia repetint com una jaculatòria que cal respectar les decisions judicials sense a penes criticar-les, cal que es comenci a admetre que Espanya s’ha allunyat força del cànon que va aparèixer ja amb la Il·lustració i que concebia el Dret com quelcom just, bo i racional (Montesquieu deia que “el jutge és la boca de la llei”) i, per descomptat, dels paràmetres d’un Estat liberal-democràtic en què el jutge està sotmès a l’imperi de la llei, a la voluntat del legislador que representa el poble, i es limita a interpretar rectament la llei i a aplicar-la. Que això és així ha estat perceptible en contextos com la crisi constitucional catalana, com demostra la grollera inaplicació de la llei d’amnistia, en què s’ha posat en relleu, a més, la connivència d’alguns togats amb l’estat profund, amb determinades instàncies polítiques, serveis d’intel·ligència o mitjans de comunicació tendenciosos.
Si deixem això de banda, i algunes altres patologies estructurals com la necessària democratització en l’accés a la judicatura, la subsistència de “magistratures extraordinàries” com l’Audiència Nacional hereva del Tribunal d’Ordre Públic Franquista o la instrumentalització partidista del Consell General del Poder Judicial, com a òrgan de govern del Poder Judicial, sovint no resta temps ni espai per analitzar un altre problema: l’opció de la Constitució de 1978 per un poder judicial rabiosament centralitzat, impermeable a l’estat autonòmic, fruit d’inèrcies atàviques com la Llei Provisional del Poder Judicial de 1870, en plena etapa unificadora i codificadora liberal, que va crear un cos únic de jutges i magistrats i la llei de 1944 que la va actualitzar la de 1870, però sobretot de la franquista llei orgànica de l’Estat de 1967, matriu de l’actual article 122 de la Constitució. I és que sovint no es té present que la cúpula judicial va ser un poder fàctic del règim del 78 tant o més poderós que les forces armades.
Així no és d’estranyar que el Tribunal Constitucional en la sentència de l’Estatut afirmés textualment que “una de les característiques definidores de l’Estat autonòmic, per contrast amb el federal, és que la seva diversitat funcional i orgànica no abasta en cap cas a la jurisdicció”. Dit d’una altra forma: l’Estat autonòmic arrenca d’una Constitució única i que això també duu a una jurisdicció única, un argument paradoxal que hauria pogut vedar també la descentralització del poder executiu i del legislatiu.
En fi, que l’estructura territorial de l’Estat és indiferent per principi al poder judicial i això és un problema perquè els territoris només poder assumir residualment algunes funcions que tenen a veure amb el personal no judicial i amb els mitjans materials (pagar nòmines i fotocopiadores), sense incidir en qüestions cabdals com la llengua de les actuacions judicials o el nomenament dels presidents dels tribunals superiors. L’Estatut de 2006 va intentar aixecar el llistó i va ser arranat. I, encara que és difícil establir categories normatives comunes, Espanya està lluny de realitats com Alemanya, Suïssa, Bèlgica, o fins i tot el Regne Unit (Escòcia i Irlanda del Nord) i Dinamarca (Grenlàndia i Illes Fèroe) si es consideren factors com l’autonomia institucional, la possibilitat de reclutar jutges o d’influir en la planta judicial.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona
