La pugna sobre la prevalencia del estado de alarma o de los poderes de necesidad de la legislación sanitaria como expresión de las diferencias sobre el Estado autonómico

La pugna sobre la prevalencia del estado de alarma o de los poderes de necesidad de la legislación sanitaria como expresión de las diferencias sobre el Estado autonómico

Un debate más allá de la controversia entre el formalismo constitucionalista defensor de los derechos fundamentales y el pragmatismo administrativista.

Enllaç al PDF de l’article íntegre, publicat a la revista El Cronista del Estado Social y de Derecho >> ART EL CRONISTA 95 DRET CRISI COVID. En aquesta entrada del blog en publico només la seva introducció.

1. Introducción

En el contexto de la pandemia de la COVID-19, algunos sectores doctrinales han entendido que el artículo 3 de la Ley Orgánica 3/1986, de 14 de abril, de Medidas Especiales en Materia de Salud Pública (LOMESP) no cumple con la exigencia constitucional de predeterminación normativa, por lo que no puede servir como fundamento para que las Comunidades Autónomas (CCAA) puedan restringir derechos fundamentales. Esta interpretación encomienda en esta última posibilidad al estado de alarma, por lo que solo el Gobierno central puede adoptar o permitir la adopción de tales medidas, necesarias para proteger la vida de millones de personas frente a un gravísimo riesgo, o bien plantea una reforma del marco legal para precisar con detalle los supuestos habilitantes previstos en la legislación sanitaria (Javier Barnes, Ana Carmona, Miguel Presno Linera, Eva Sáenz)1. Otros sectores doctrinales, como veremos, sostuvieron lo contrario (Alba Nogueira, Francisco Velasco, Iñaki Lasagabaster, Andrés Boix, o Gabriel Domenech).

Se trata de una confrontación en la esfera del derecho público en la que, por un lado, se han expresado posiciones de carácter eminentemente formalista, aparentemente más garantista para con los derechos fundamentales, pero que, al mismo tiempo «no [tiene] suficientemente en cuenta las obligaciones positivas de protección que para el Estado se derivan del derecho fundamental a la vida, y excesivamente apegada a ideas e interpretaciones preconcebidas, que no resisten el contraste con la realidad»; y en que, por el otro, se han manifestado posiciones más pragmáticas, «atenta[s] a la realidad del tiempo en que hay que aplicar la ley, que ha[n] tratado de encontrar una interpretación que logre un justo equilibrio entre todos los bienes constitucionales en juego. Una interpretación atenta no solo a ciertas libertades afectadas (como la de circulación), sino también al derecho a la vida, que impone directamente obligaciones positivas de protección a todos los poderes públicos»2.

Hay que decir, con todo, que esta última posición no se cierra a una mejora de la actual regulación legal del derecho de crisis sanitario, advirtiendo sin embargo que mientras ello no sea posible éste debe interpretarse y aplicarse de forma que permita conciliar razonablemente todos los bienes constitucionales en juego. Cabe añadir, por lo demás, que este debate, que ha confrontado dos visiones aparentemente antagónicas en el campo del derecho público —sustancialmente entre constitucionalistas y administrativistas, respectivamente— ya emergió con especial intensidad con motivo del ejercicio de la función de tutela jurisdiccional de las medidas previsto en la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa (LJCA), donde se pudo constatar la existencia de aproximaciones divergentes en torno a la viabilidad jurídica de los confinamientos perimetrales decretados sobre la base de la legislación sanitaria.

A este respecto, primero sintetizaremos estas posiciones y, posteriormente, expondremos nuestro parecer.

1 Vid Javier Barnes, «Un falso dilema», El País, 14.08.2020; Ana Carmona, «El fin…», op. cit. y «Pandemia y restricción de derechos fundamentales», El País, 26.10.2020; Eva Sáenz, «Limitar derechos fundamentales durante la pandemia», https:///www.fundacionmgimenezabad.es/es/limitar-derechos-fundamentales-durante-la-pandemina [última consulta: 20.12.2020] y «Los confinamientos perimetrales son “inconstitucionales” y sin amparo legal», Radio Zaragoza, 20.10.2020; y Miguel Presno Linera, «Fortalezas y debilidades del Derecho de excepción frente al covid-19», Jueces para la democracia. Información y Debate, nº 99. diciembre de 2020.

2 Vid. «Entrevista a Gabriel Domènech. La Covid 19 y el derecho administrativo», Periferias, 21.02.2021. Puede consultarse en: https://espacioperiferias.com/2021/02/21/gabriel-domenech-la-crisis-del-covid19-y-el-derecho-administrativo/ [última consulta: 11.03.2021].

 

 

Enllaç al PDF de tot l’article >>  ART EL CRONISTA 95 DRET CRISI COVID

 

Dijous, 8 de juliol: presentació del llibre “Derecho de crisis y Estado Autonómico”

Dijous, 8 de juliol: presentació del llibre “Derecho de crisis y Estado Autonómico”

Dijous, 8 de juliol, a 1/4 de 7 de la tarda, a l’auditori del Palau Macaya de Barcelona (Passeig de Sant Joan, 108) se celebrarà la presentació del llibre “Derecho de crisis y Estado Autonómico. Del estado de alarma a la cogobernanza en la gestión de la COVID-19″, organitzada per l’Oficina del Club Roma a Barcelona i Marcial Pons Edicions.

Jaume Lanaspa, president de l’Oficina del Club de Roma a Barcelona, farà la benvinguda i presentació de l’acte. Posteriorment hi haurà un col·loqui, moderat per la periodista Sílvia Cóppulo, amb les intervencions del Conseller de Salut del Govern de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Argimon, i de Joan Ridao, autor del llibre.

 

 

 

 

La raó d’Estat i l’amnistia

Article publicat al diari ARA

Els indults dels presos de l’1-O ja són aquí, però subsisteix el problema dels milers de persones encausades judicialment o amb procediments de responsabilitat comptable davant del Tribunal de Comptes. Hi ha tanmateix algunes vies de solució, i una d’elles és l’amnistia. Certament, es tracta d’una via anatematitzada —es diu que per inconstitucional—, però també els indults eren inviables i il·legítims fa pocs mesos. No ens enganyem. Es tracta d’una qüestió essencialment de voluntat política. La raó d’Estat sempre troba fórmules que encaixin dins l’Estat de dret. 

Potser pocs recorden que a partir del 1992 es va descabdellar una autèntica operació d’Estat que tenia com a objectiu evitar que Terra Lliure actués durant els Jocs, i com a segona derivada, la dissolució de l’organització armada. Les coses van començar malament, però. Amb una brutal ràtzia policial i judicial de caràcter preventiu, en vigílies de les olimpíades, amb detencions i tortures per les quals el 2004 Estrasburg va condemnar Espanya. El 1995, tanmateix, 25 dels detinguts en la coneguda com a garzonada van ser jutjats, i 18 van ser condemnats per pertànyer a organització armada. La Fiscalia va demanar l’indult total o parcial per a la majoria dels acusats durant el judici i els condemnats (15) van ser alliberats el 1996 gràcies a un indult concedit pel govern de José María Aznar (BOE del 8 d’agost). A finals del mateix 1992 es van produir noves detencions, que no van arribar a judici, perquè aquesta vegada l’Audiència Nacional (el mateix Garzón i el jutge Carlos Bueren) van aplicar l’article 57 bis b) del Codi Penal de 1973, que va permetre al cap d’un temps “el sobreseimiento libre y espontáneo” de les seves causes. Punt final.

Tornant a l’amnistia, cal reconèixer que la Constitució no esmenta explícitament l’amnistia. Només indica que correspon al Rei exercir el dret de gràcia, que no es poden autoritzar indults generals, ni exercir la iniciativa legislativa popular en aquests casos, ni aplicar-los als supòsits de la responsabilitat criminal de president i altres membres de Govern. Ara bé, aquest silenci constitucional, combinat amb la prohibició dels indults generals, ha portat a alguns sectors polítics i jurídics —i a la Mesa del Congrés dels Diputats— a sostenir que la Constitució exclou l’amnistia, amb l’argument que, si el text constitucional prohibeix com a mínim l’indult general, amb més motiu prohibeix l’amnistia. Aquesta interpretació, de signe prohibicionista, ha estat contradita per nombrosos constitucionalistes i penalistes, que han defensat la seva admissibilitat. El mateix Tribunal Constitucional (STC 63/1983 i 147/1986) ha confirmat això al no qüestionar l’actuació del legislador quan al seu dia va aprovar una llei d’amnistia, afirmant, a més, que s’ha d’entendre com «una raó derogatòria retroactiva d’unes normes i dels efectes lligats a les mateixes»(STC 63/1983, FJ 2). 

En resum, l’Estat pot dictar disposicions retroactives favorables (art. 9.3 CE), i això, junt amb l’absència de prohibició expressa ha de permetre una llei d’amnistia. Tant és així que segueix com a causa d’extinció de la responsabilitat penal a l’article 666.4 de la Llei d’enjudiciament criminal. A banda, si un dels valors constitucionals com és la “justícia” —a banda de l’interès públic— ha estat present en la concessió dels indults, també es pot projectar sobre l’amnistia, en el sentit que és indubtable que l’Estat ha d’afavorir la resolució d’un conflicte polític que avui ja ningú nega ni aquí ni a Europa. En darrer terme, cal tenir present que altres Constitucions històriques espanyoles tampoc no preveien l’amnistia i això no va ser un obstacle. Sense anar més lluny, l’amnistia ratificada per la Diputació Permanent de Congrés dels Diputats el 1936, acordada per decret llei de 21 de febrer d’aquell any, va deixar sense efecte les penes de 30 anys de presó pel delicte de rebel·lió que el Tribunal de Garanties Constitucionals de la Segona República havia imposat a Lluís Companys i a alguns dels seus consellers arran del fets del 6 d’Octubre de 1934. L’exposició de motius de l’esmentat decret llei era molt eloqüent, per cert, en qualificar l’amnistia «d’una mesura de pacificació convenient al bé públic i a la tranquil·litat de la vida nacional, en què estan interessats per igual tots els sectors polítics». Doncs això.

Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/rao-estat-amnistia-joan-ridao_129_4031013.html