Mentre us escric aquestes línies ja queda menys 24 hores per a l’inici de la campanya electoral estatal més renyida des de 1993 segons afirmava un conegut cronista parlamentari el passat diumenge.
Hi arribem després d’una autèntica marató que va començar ja fa molt de temps però amb especial èmfasi des del passat mes de juliol quan el Consell Nacional del partit em va encomanar el privilegi i alhora repte d’encapçalar la llista per Barcelona al Congrés. El Comitè de Campanya d’Esquerra va ser el primer en constituir-se d’entre tots els partits catalans. A ells i a tota l’estructura del partit i la territorial -que ha funcionat com un rellotge- en tots aquests mesos, moltes gràcies.
Hem parlat i escrit molt sobre la transcendència que té per al país aquestes eleccions del 9-M. Per alguns, ocupar determinades quotes de poder a Madrid. Ministres catalans del PSOE els uns i ministeris ad hoc els altres. Nosaltres anirem a reclamar allò que és just i que ens correspon com a representants de la ciutadania de Catalunya, no els interessos particulars. I començarem i centrarem els nostre esforços en aconseguir per Catalunya un sistema de finançament que posi fi a aquest desequilibri fiscal que és un tap per al nostre progrés.
He arribat fa una estona a casa procedent de Martorell. M’han dit que hi havia prop de 200 persones a la sala, un dimecres al vespre, encara no en campanya electoral estricta i amb el Barça jugant un partidàs amb el Celtic. He gaudit veient la repetició del matx. I ahir al vespre a Vilafranca em van assegurar que hi havia prop de 300 assistents. Bones vibracions.
Tanco aquesta jornada després d’una sessió de control al Parlament que alguns han qualificat com la més moguda de la legislatura. És cert: en l’ús de la meva paraula m’han interromput fins a cinc vegades i el President Benach ha hagut de fer mans i mànigues per mantenir l’ordre a l’hemicicle. Sembla que a alguns els hi cou que els hi descobreixin les incoherències. Això és el que té l’hemeroteca i la memòria. Un és esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis. Tot el sidral que s’ha muntat ha sorgit de citar el que deia Artur Mas el 2003, que governaria encara que no fos la força més votada. Tot el contrari del credo amb què ens vol fer combregar des de fa setmanes.
No entraré a jutjar que el líder de l’oposició m’hagi negat la paraula i apartat amb el braç quan en finalitzar la sessió de control m’he intentat adreçar a ell. M’ha recordat aquell cara a cara entre Artur Mas i en Joan Puigcercós sobre el finançament de l’Estatut a l’Antoni Bassas en què el primer li va tirar un full de males maneres al segon. Segur que recordeu la imatge. Si no, al Google o el Youtube segur que en queda rastre. ‘Pels seus actes els coneixereu’ va dir aquell fa més de 2000 anys. Doncs això.
Bona campanya i endavant, que tot és possible companys!
