Article publicat el 18 de novembre al Diari Ara
En temps d’influencers i entertainers el programa electoral del PP (La Reconstrucción Nacional) ha meritat alguna referència succinta en els mitjans convencionals. No vull dir que un programa sigui un contracte amb els electors com va exigir fa anys Lluís Llach, però en el cas dels partits cridats a governar té un efecte pràctic que és ser el punt de partida dels pactes postelectorals. L’extremisme d’aquest programa, que hauria de fer empal·lidir el mateix José María Aznar, denota que ha estat concebut per encaixar amb Vox. No en va, el PP parla d’un model d’organització territorial orientat a la recentralització funcional i normativa, a l’eliminació d’asimetries territorials i a garantir la “presència directa” de l’Estat, i Vox se centra en el rescat de competències com l’educació, la sanitat, la seguretat o la justícia, ja que encara que manté la proposta tradicional de suprimir les comunitats autònomes, no ha abandonat cap d’aquestes institucions i en governa quatre.
D’entrada, el programa desenterra la destral de guerra contra l’independentisme, producte de la mala digestió de la desjudicialització del Procés. El resultat és un gran eructe en forma de recuperació del delicte de sedició, tipificació de la convocatòria de referèndums il·legals i de l’estèril derogació de la llei d’amnistia. Altres propostes són un autèntic casus belli contra el conjunt del catalanisme i propugnen una autèntica devastació nacional: eliminar el plurilingüisme del Congrés o imposar el castellà a l’ensenyament. Lluny de plantejaments com l’”administració única” de Manuel Fraga i en plena era digital, es proposa un “Plan Nacional de Presencia del Estado” per revertir el “replegament” de l’Estat, tot i que no ha marxat mai d’enlloc de Catalunya excepte de les carreteres des que patrullen els Mossos.
Menys preocupant és la proposta d’harmonització competencial i normativa. Dit sigui irònicament. Tret dels Mossos i el dret civil, sincerament, ja no queda res a igualar. L’Estat autonòmic ha experimentat una “erosió silenciosa” –en paraules d’un document del govern basc que analitza el marc competencial– que l’ha deixat com un pollastre desplomat en un procés iniciat amb el segon govern Aznar (2000), seguit per la crisi financera (2008) i la sentència de l’Estatut (2010), i reblat amb la crisi sanitària de la covid (2020). La dinàmica recentralitzadora ha comportat una administrativització de l’autonomia i que Catalunya hagi assumit la gestió de l’estat del benestar sense poder de decisió ni recursos financers.
La sentència del TC, més que indicar-nos de nou la casella de sortida, va coagular l’Estat autonòmic i va reduir l’Estatut a una peça arqueològica sobretot en matèria competencial. Les competències exclusives ja no existeixen, amb l’excusa de la planificació estatal de l’activitat econòmica, i les compartides no deixen marge per fer polítiques pròpies perquè les bases estatals –que haurien de ser un mínim comú normatiu– s’estiren com un xiclet. Que lluny que queden els anys en què catalans i bascos maldaven perquè l’Estat fes efectiu els traspassos pendents –encara avui se’ns resisteixen els Paradors Nacionals, les vacances de l’Imserso i el salvament marítim, per exemple–, o per defensar les competències a còpia de recursos i conflictes davant del Constitucional.
La resultant és que Espanya s’ha convertit en una mena de federalisme de gestió: l’Estat-Leviatan ho legisla tot i els governs tenen ministeris de tot, abastant àmbits tradicionalment autonòmics com l’habitatge, el consum i la protecció dels animals. Mentre escric això, tinc al davant un reial decret de divendres passat sobre identificació d’animals de companyia (!), que justifica la competència estatal per raons econòmiques, sanitàries i mediambientals. Aquest no és l’esquema que es va pensar el 1978. A Alemanya, a canvi que l’estat reguli, els lands gestionen plenament, i el poder judicial i el govern local estan descentralitzats i el Senat actua com a cambra territorial. Per això fa temps que els partits catalans a Madrid es resignen malauradament a canviar algunes lleis perquè no penalitzin més l’autogovern o a pactar fórmules “singulars” o clàusules de despenjament com han fet els bascos tota la vida. En fi, pel que fa al poder polític, estem pitjor que quan es va fer l’Estatut de 2006.
Per això sembla una broma de mal gust que el PP digui que l’administració de l’Estat no renunciarà a exercir directament les seves competències exclusives o que evitarà cessions competencials a canvi de suports parlamentaris en àmbits com la Hisenda general, la Seguretat Social, la defensa, la política exterior o el control de fronteres (mesura 16), en els quals les autonomies no han rascat mai bola. O que imposarà una autoritat única migratòria (mesures 28 i 35), ja que les comunitats només poden fer polítiques d’integració social. O que es parli del reconeixement mutu de llicències i simplificació administrativa (mesures 7, 8, 11), quan una llei de l’època Rajoy (2013) ja garanteix la unidad de mercado en lo universal.
Joan Ridao
Professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona