Joan Ridao Martín (Rubí, Barcelona, 27 de juliol de 1967) és jurista i acadèmic. Actualment, és professor agregat de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya –al llarg de la seva carrera política i jurídica ha rebut diversos premis i reconeixements. Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ha estat secretari general del partit (2008-2011), diputat del Congrés i diputat del Parlament de Catalunya (1995-2008). Ridao serà a Palma aquest dijous en el marc de les jornades sobre drets lingüístics organitzades per la UIB i l’Obra Cultural Balear, les quals tindran lloc al Col·legi d’Advocats.
Els vostres pares varen néixer a Valladolid i Almeria. A ca vostra, quina llengua parlàveu? Quin record teniu del primer contacte amb el català?
— El cas de mos pares és curiós, perquè aprengueren ràpidament el català a través de la feina i l’integraren com a llengua pròpia. Quan ells es conegueren ja parlaven en català. Aleshores, jo vaig néixer en una família plenament catalanoparlant. Però, certament, no és l’habitual, altres familiars que també migraren aprengueren català, però eren bilingües i conservaren el castellà, sobretot en l’àmbit familiar. Mos pares no.
A què es dedicaven els vostres pares?
— Ma mare feia tasques domèstiques a una casa i mon pare era professor mercantil.
Aleshores vostè va néixer com a Joan?
— Sí, sempre vaig ser Joan a casa, però per l’època en què vaig néixer m’hagueren de registrar com a Juan. No va ser fins a la reforma que impulsà Suárez que em vaig poder canviar el nom. A només 10 anys vaig anar amb mon pare al registre civil a canviar-me’l.
Quan creis que prenguéreu consciència política?
— Generacionalment formo part de l’escola en castellà. Però el meu despertar en política és anterior a la meva militància, a 24 anys vaig ser regidor a l’Ajuntament del meu poble.
Com recordau la vostra defensa de la llengua en el vostre pas per la política institucional, primer com a diputat del Parlament de Catalunya i, posteriorment, com a portaveu al Congrés dels Diputats?
— Sempre he tingut especial interès tant per l’àmbit polític com pel jurídic. Quan era al Congrés (2008-2011) sempre intentàvem fer ús del català en les nostres intervencions per denunciar, precisament, que aleshores no es podia. De fet, hi ha un gag del Polònia que recorda el dia que José Bono em va fer canviar al castellà. També recordo que Rubalcaba m’advertí de l’ús de l’auricular per traduir simultàniament. “Joan, el pinganillo nunca”, em va dir. Eren altres temps, intentarem impulsar una reforma del reglament per poder fer ús de totes les llengües cooficials de l’Estat, objectiu que no es va assolir fins fa tres anys. L’àmbit jurídic també m’ha interessat sempre, en part, pel que vaig aprendre dels meus professors, Antoni Milian i Jaume Vernet, de qui em considero, en part, deixeble. Fa anys que publico articles sobre el tema, em conviden a fer conferències i professionalment hi estic especialitzat.
En quin moment diríeu que es troben avui dia els drets lingüístics dins l’ordenament constitucional espanyol? Hi ha avenços o estancament?
— El model lingüístic de la Constitució de 1978 parteix d’una asimetria molt clara. Com recull l’article 3 del text constitucional, el castellà és oficial a tot l’Estat i, a més, existeix el deure constitucional de conèixer-lo. La resta de llengües són oficials només als seus territoris i no tenen un deure equivalent. Això situa el principi plurilingüe en una posició feble des de l’origen.
Com valorau la jurisprudència del Constitucional en aquest sentit?
— Hi va haver una primera etapa, sobretot als anys 80 i 90, amb una jurisprudència relativament favorable a la normalització de les llengües pròpies. Però a partir de la sentència sobre l’Estatut de Catalunya del 2010, es consolida el dogma de l’equilibri inexcusable entre llengües oficials, el qual ha limitat la capacitat de desplegar polítiques lingüístiques ambicioses. Per tant, hi ha petits avenços sectorials —com l’ús de les llengües al Congrés i algunes reformes en l’àmbit judicial— però el marc estructural encara és deficitari. Hi ha un procés que es podria qualificar de desoficialització pràctica o de reducció dels efectes jurídics de la llengua pròpia.
A què es deu aquest canvi?
— Al canvi d’una majoria més o menys progressista a una de clarament conservadora.
Parlam sovint de llengües cooficials, però, hi ha una situació real d’igualtat amb el castellà jurídicament?
— No. La igualtat formal existeix dins els respectius territoris, però no hi ha igualtat estructural. El castellà gaudeix d’una posició reforçada: és oficial a tot l’Estat i se’n presumeix el coneixement. En canvi, el coneixement del català, el gallec i el basc no és exigible en termes generals, ni tan sols als funcionaris estatals destinats en territoris amb llengua pròpia, tret que una norma ho estableixi i superi el control constitucional. Això implica que el dret d’opció lingüística és, sobretot, un dret del ciutadà, però no es correspon amb un deure simètric dels poders públics de garantir l’ús normal de la llengua pròpia.
Com es pot garantir el dret del ciutadà a ser atès en la llengua pròpia sense vulnerar drets laborals?
— La clau és entendre que el coneixement de la llengua pròpia en determinats llocs de feina públics no és un privilegi, sinó una exigència funcional vinculada al dret dels ciutadans. Altres estats plurilingües estableixen requisits lingüístics clars per accedir a la funció pública. Si es defineixen bé els perfils lingüístics i s’apliquen de manera proporcional i gradual, no hi ha cap vulneració de drets laborals, sinó una garantia de drets fonamentals de tercers.
