«Un Govern sense pressupostos és un Govern que no governa res», va dir Pedro Sánchez el març de 2018. El novembre de 2022, Salvador Illa va retreure Pere Aragonès que «Catalunya no tingués pressupost aprovat amb tot el que està passant al món». És clar que les circumstàncies han variat, tots dos eren a l’oposició i avui governen. Ara el president espanyol diu il·lusòriament que complirà amb la seva obligació i la consellera d’Economia, Alícia Romero, assegura que si no hi ha pressupost «no s’acaba el món ni cau Catalunya». I totes les coses són veritat alhora, paradoxalment. Vegem-ho.
No hi ha dubte que ambdós governs, l’espanyol i el català estan vulnerant el mandat constitucional i estatutari de presentar el projecte de pressupostos al Parlament. L’efecte immediat d’això és la neutralització de les cambres parlamentàries a les que s’impedeix exercir algunes de les seves funcions elementals: aprovar els comptes i controlar l’executiu. No en va, el debat i votació pressupostària és l’eina per excel·lència que permet a l’oposició expressar el seu desacord amb l’orientació política governamental, més que no pas debats general com el d’aquesta setmana al Parlament, doncs perdre una votació pressupostària implica, ni que sigui convencionalment, haver de dissoldre la cambra i convocar eleccions per pura lògica democràtica, com va recordar-li maliciosament Felipe González a Pedro Sánchez, rememorant el que ell va fer el 1996 quan li van mancar els suports necessaris.
També és cert que sense pressupostos no es pot governar. A Espanya els darrers comptes aprovats van ser els de 2022 i al Principat el 2023, en un context intern i internacional molt diferent del que ens trobarem en 2026. Alguns juristes consideren que per aquest camí s’està produint una mutació constitucional (i estatutària), doncs, tot i el mandat constitucional i estatutari, el que abans s’entenia com una obligació ara ha passat a ser una mera opció. La nostra forma parlamentària de govern estableix un sistema en què l’executiu es legitima si el seu programa compta amb el suport majoritari de la cambra. El contrari és un altre sistema, el parlamentarisme negatiu, segons el qual el Govern en te prou amb un suport tàcit consistent en una suma d’acords puntuals amb diferents grups als qui repugna la força política alternativa. En aquest model, el Govern no té més projecte que sobreviure com sigui.
No vull dir amb això que el món s’acabi. A Espanya, la pròrroga de 2025 serà l’onzena en democràcia i a Catalunya la sisena. Enguany la ministra d’Hisenda ha modificat crèdits del pressupost prorrogat per valor de 38.000 milions i a Catalunya el 2025 s’ha fet per valor de 4000. Ara bé, el que és una mesura excepcional i urgent no pot ser un costum, tenint en compte, a més, que la pròrroga no té tantes limitacions legals com se sol dir. Al seu torn, l’oposició hi té alguna responsabilitat en això: és raonable pensar que els acords d’investidura són per a quatre anys, doncs es tracta de facilitar l’elecció d’un candidat i de donar suport a un programa a canvi de contrapartides que el Govern ha de tenir temps i manera d’executar.
Al meu parer, l’incompliment és palmari, però l’ordenament no preveu cap sanció jurídica en forma de dissolució automàtica del Parlament o d’obligació de plantejar una qüestió de confiança, com passa als ajuntaments. Podria fer-se canviant les regles del joc. Mentrestant, la sanció és només política i això vol dir que a l’oposició no li queda més recurs que el dret a picar de peus.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona
