Entrevista publicada al Diari Ara el dia 08/08/2025
Joan Ridao (Rubí, 1967) és actualment lletrat al Parlament de Catalunya i acaba de publicar Dret parlamentari de Catalunya (Atelier Llibres Jurídics, 2025), una compilació del dret parlamentari català. Abans, però, també s’ha dedicat a la política: ha sigut diputat a la cambra catalana i també al Congrés per ERC, a més de president de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern.
Per què era necessari un manual sobre dret parlamentari a Catalunya?
— No n’hi havia cap. Ni ara ni en l’etapa republicana. Fins ara no hi ha hagut cap obra que sintetitzés no només el dret positiu sinó també altres factors que han mediatitzat el que és el dret parlamentari català, com els costums, les lleis o la intervenció del Tribunal Constitucional. La raó d’aquesta omissió és perquè Catalunya no ha tingut estat. El 1714 cauen també dues torres com a Nova York, el dret públic i les institucions pròpies i la hisenda pública. Només queda el dret privat.
Quines particularitats pot tenir el dret parlamentari català respecte al que es fa a l’Estat?
— La principal contribució del dret públic català a la història de la humanitat és la Generalitat de Catalunya, perquè quan es va fundar el 1359 a les Corts de Cervera era el que avui dia es coneix com la diputació permanent, que vetlla pels poders de la cambra quan no està reunida. Dit això, en l’etapa democràtica-autonòmica el dret parlamentari no difereix massa del de les Corts fins a l’any 2005, quan amb l’aprovació de l’Estatut també es fa un reglament modern, que elimina els vestigis que encara tenen al Congrés i el Senat de primar l’estabilitat dels governs. A Catalunya es va fer un reglament contramajoritari, ja que les minories poden, per exemple, instar a una comissió d’investigació, un ple monogràfic o una compareixença de president.
Com es conjuga la inviolabilitat que preveu el reglament, és a dir, la protecció a la llibertat d’expressió en seu parlamentària, amb parar els peus a l’extrema dreta quan fa discursos d’odi des del faristol?
— Aquest concepte d’inviolabilitat parlamentària apareix al s. XVII a Anglaterra quan el rei podia fer detenir un diputat només per parlar malament d’ell o votar contra els seus interessos. I té un sentit modern avui dia: impedeix que es pugui eliminar un adversari polític de forma espúria, per possibles calúmnies o injúries. És cert que no hi ha drets absoluts, però Estrasburg ha dit que aquest dret a la llibertat d’expressió dels parlamentaris és encara més qualificat que el de la resta, fins i tot amb el dret a ofendre. Els límits són no atacar determinats col·lectius minoritaris, evitar expressions antisemites, contra el poble gitano…
Però arran dels discursos d’extrema dreta sí que ha aparegut l’opció de sancionar per les intervencions que hi ha en seu parlamentària a través del Codi de Conducta. Com dialoga això amb aquesta inviolabilitat vigent?
— No és un tema senzill. Que la llibertat d’expressió sigui àmplia en l’esfera política, no vol dir que no es pugui exercir la facultat de moderar el debat, que això ho fa qui dirigeix la sessió. Es pot cridar a l’ordre a un diputat, fins i tot se’l pot excloure del ple, i també hi ha un altre mecanisme, l’article 7 del Codi de Conducta, que parla de l’exemplaritat del diputat. Si això es considera infringit, es trasllada un escrit a la mesa i a la comissió de l’Estatut del Diputat, que és on es pondera si hi ha d’haver sanció al diputat per una infracció del Codi de Conducta. No és una mala solució, perquè és més garantista i no actua el president sol, però no és definitiva.
I l’aforament dels diputats creu que s’ha de mantenir?
— És un tema que té mala premsa fins al punt que molts estatuts han estat reformats per eliminar-lo. Ara bé, té avantatges i inconvenients per als aforats. És cert que tenen més garanties perquè els jutja un òrgan col·legiat, però també tenen l’inconvenient que no tenen un recurs en una altra instància penal.
No creu que sigui un privilegi, doncs?
— El diputat que ha de ser jutjat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o al Suprem no té possibilitat de recurs, en canvi els que són jutjats en un jutjat penal tenen dues instàncies. Ara bé, no es pot anar en contra d’un corrent que sembla majoritari i es podria eliminar, sí.
Estrasburg ha posat en entredit que al Parlament s’hi pugui parlar de tot.
— Sí, la darrera sentència [que avalava el veto del Tribunal Constitucional a parlar de l’autodeterminació] va ser una galleda d’aigua freda. Ara bé, estic convençut que el Tribunal Constitucional a poc a poc anirà ressituant la seva doctrina. Abans del Procés, només es podien controlar els actes que tenien efectes jurídics i tot canvia el 2014 quan amb la declaració de sobirania del Parlament de manera insòlita el TC la tomba i diu allò de lo jurídico no se agota en lo vinculante. Nosaltres defensem que la mesa del Parlament no hagi de fer de mini-TC i que s’ha de permetre el debat al ple.
El reglament del Parlament també preveu la suspensió per corrupció, com va passar en el cas de Laura Borràs.
— Aquesta és una singularitat del reglament que va aparèixer el 2017 i ja vaig defensar que era inconstitucional en la mesura que no hi ha un delicte de corrupció sinó diferents il·lícits penals i, per tant, hi ha una falta de tipicitat. Alhora, la decisió recau en la mesa (que és un òrgan de gestió) i no hi ha un procediment de garanties com en altres supòsits de sanció. Crec que està mal fet.
S’ha de reformar el procediment legislatiu?
— La mesa recentment ha fet un acord per agilitzar el procés legislatiu, però per mi cal quelcom estructural. El que impera a les cambres encara és el dogma de les tres lectures pensat a finals del segle XIX. No té cap lògica que ara el procediment legislatiu al Parlament sigui tan rígid que pugui arribar a irritar o provocar exasperació. Hi ha d’haver un replantejament global. Per exemple, al Congrés han apoderat les comissions com a seu legislativa plena, al Parlament també està previst, però no s’usa. Es tractaria d’iniciar el procés al ple i que s’aprovi a la comissió [sense retornar al ple]. Una altra mesura que es pot fer és taxar el nombre de les audiències que es poden sol·licitar. I s’ha de repensar el procés legislatiu no només al Parlament sinó també al Govern, on hi ha d’haver una reducció de tràmits i terminis.
Ara el Govern acostuma a fer decrets llei per estalviar-se tot el procés.
— Hi ha un abús dels decrets llei. La urgència s’ha de motivar, el problema és que el Constitucional va adoptar una actitud molt deferent que ara està corregint, com també el Consell de Garanties Estatutàries. Els decrets llei s’han de justificar per urgència.
Les mocions al Parlament, les interpel·lacions… també s’ha de reformar el control parlamentari?
— Hi ha una certa banalització d’aquestes iniciatives, perquè aquests mandats al Govern no són exigibles davant la jurisdicció. N’hi ha d’haver un bon ús, amb mandats clars, curts i punyents, a més de vetllar pel seu compliment. Al reglament hi ha mecanismes també per valorar si es compleixen.
Ha vist passar molts diputats, hi ha més o menys nivell que abans?
— La generació anterior sempre diu que el passat era millor, però és cert que si penses en els fundadors de la Unió Europea, ara no estan a la mateixa altura. En el cas de la política espanyola i catalana es pot arribar a una conclusió similar. Ara bé, en el cas català hi ha un element afegit i és que tant la reforma de l’Estatut com el Procés s’han emportat una generació de polítics relativament jove amb els peus per davant. Això és un element diferencial respecte a la política espanyola. Han hagut d’emergir terceres files perquè la justícia espanyola, de forma injusta, ha emprat mesures coercitives que han fet molt mal a la qualitat de la política catalana.
