Entrevista publicada a El Periódico el dia 17/08/2025
El llibre és una anàlisi exhaustiva de la institució. ¿Els ciutadans poden estar satisfets amb el funcionament del Parlament?
La primera consideració és que els parlaments han perdut centralitat i l’epicentre del sistema polític s’ha desplaçat clarament a favor dels governs. Haurien de recuperar protagonisme perquè són la instància democràtica representativa per excel·lència. Segurament el Parlament necessita modernitzar-se i reformar alguns procediments, que de vegades són excessivament lents i poden arribar a resultar irritants.
Ara al Parlament es fan poques lleis i, en canvi, s’aproven molts decrets, normes elaborades pel Govern. ¿La Cambra hauria de recuperar protagonisme a l’hora de legislar?
Cada vegada més hi ha una funció legislativa creixent per part dels governs a través del decret, que ha gaudit durant anys d’una deferència extrema per part del Tribunal Constitucional (TC). Un problema és que la funció legislativa dels parlaments continua sent avui molt rígida, un esquema més pensat per al parlamentarisme del primer liberalisme, que era individual i en el qual els diputats no tenien prou capacitació.
¿Es podrien fer les lleis més ràpidament?
Es podria anar més ràpid. També hi ha una qüestió relacionada amb el càlcul partidista. De vegades, si un grup polític vol bloquejar una llei, pot fer-ho demanant compareixences o audiències, i s’allarga així el procediment. A més, la sentència sobre l’Estatut del 2010 va suposar una clatellada amb què l’Estat es va arrogar una sèrie de competències transversals o horitzontals que poden penetrar en qualsevol tipus de matèria, fins i tot si és de competència autonòmica.
Vostè ha qüestionat la doctrina del Tribunal Constitucional dels últims anys per haver constret el paper del Parlament.
Hi ha un abans i un després del procés. El TC va dir que el Pla Ibarretxe (2004) es podia tramitar i debatre. En canvi, a partir del 2014, comença a impugnar disposicions i resolucions d’òrgans autonòmics, fins i tot encara que fossin resolucions merament declaratives. A més, i això és greu, s’atribueix a les meses dels parlaments una funció de control material de les iniciatives, com si fossin un mini TC. Amb l’actual configuració del TC, s’ha de resituar.
Fruit del procés, encara hi ha situacions anòmales al Parlament, com la dels diputats Puigdemont i Puig, que són a Bèlgica. ¿Els seus drets estan garantits?
La sala segona del Tribunal Suprem, o el mateix Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en algun moment, han actuat exhibint un activisme polític que no els correspon. Han actuat fins i tot amb un orgull patriòtic que es demostra en el fet de no aplicar la llei d’amnistia o de retardar-ne indegudament l’aplicació.
En la presentació del llibre va reclamar més recursos per al Parlament. ¿Està mal finançat?
Ara hi ha un debat al Congrés entorn de la corrupció i això té molt a veure amb la retribució dels diputats. La reflexió és molt simple: la democràcia ens surt relativament barata perquè, per exemple, el Parlament de Catalunya representa el 0,7% del pressupost total de la Generalitat. Un informe de [la Fundació] Hay Derecho deia que, en comparació amb l’Assemblea Francesa o el Bundestag alemany, el cost de les Corts Generals és una tercera part. Per tant, si volem que les institucions funcionin, no només n’hem de reforçar els costos de funcionament, sinó també assegurar que els seus representants estiguin ben retribuïts.
¿Creu que és necessari apujar el sou als diputats?
Han d’estar dignament retribuïts. Aquí els diputats cobren menys que en altres parlaments. El fet de tenir una retribució digna és una autèntica vacuna davant temptacions espúries. Ara bé, alhora cal exigir una dedicació plena, exclusiva. És a dir, consagrar-se a la feina de representant, que és molt important i requereix molta dedicació.
Parlant de corrupció. ¿Cal eliminar els furs?
El tema del fur és discutible. D’una banda, sembla un privilegi exorbitant: als ciutadans corrents ens ha de jutjar un jutge predeterminat per llei i, en canvi, als diputats els ha de jutjar una sala del TSJC. Però això té una explicació: es tracta d’un òrgan col·legiat que probablement ofereix més garanties a l’hora de ser jutjat. Per tant, no ho tinc del tot clar, però és un tema que cal considerar.
Un dels nous fenòmens del Parlament és la irrupció de l’extrema dreta, que ha tensionat els límits de la llibertat d’expressió.
De vegades és difícil ponderar fins on arriba la llibertat d’expressió. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha dit que aquesta llibertat és encara més àmplia en l’àmbit polític. Per tant, aquí es poden emetre expressions que atemptin contra el decòrum de la cambra. La llibertat d’expressió [al Parlament] només té un límit: no es pot incitar a l’odi ni a la violència. No es pot incitar a l’odi en el sentit d’atemptar contra la dignitat de determinats col·lectius minoritzats, com els gitanos, o mitjançant discursos antisemites. I no es pot incitar a la violència fent apologia del terrorisme.
En el Parlament hem vist últimament al·lusions irrespectuoses als migrants, insults a l’islam, desqualificacions a una diputada que porta vel. ¿Això depassa el límit?
Estaríem ja en un terreny que segurament no seria acceptable. Una cosa és dir “cul d’olla» a un diputat o fins i tot fer una imputació injuriosa; una de molt diferent és emetre discursos que inciten a l’odi contra determinats col·lectius, com la islamofòbia. No deixa de ser una qüestió gaire complexa, ningú té la solució definitiva.
Encara no hem vist cap sanció. ¿És poc àgil el Parlament en aquestes qüestions?
És un fenomen molt recent. Aquí sempre hem tingut un Parlament molt cortès i institucional. Aquesta mena de discurs vinculat a la islamofòbia o la xenofòbia és un fenomen relativament nou. En tot cas, deixem que els òrgans de la cambra treballin i espero que s’hi pronunciïn aviat, tot i que insisteixo que no és una qüestió senzilla.
Vostè ha viscut el Parlament des de l’escó i també des del rang més alt com a jurista. ¿Amb quin paper es queda?
Vaig disfrutar molt durant les etapes en què vaig ser diputat en l’oposició en els governs de Convergència i Unió. També vaig viure l’etapa del tripartit, l’elaboració de l’Estatut… He tingut la sort, com a diputat, de viure moments molt interessants. Com a lletrat major vaig viure tot el tema relacionat amb el procés, tota la conflictivitat i la resposta coercitiva de l’Estat. M’agraden les dues funcions que he tingut, però és veritat que com a diputat vaig viure episodis i etapes molt intenses.
