Entre les argúcies dialèctiques del PP per justificar que mentre defensa totes les llengües de l’Estat en torpedina la seva oficialitat a la UE està, segons Alberto Núñez Feijóo, l’«atípica» realitat del castellà a Catalunya. Esclar que no s’està referint a què el castellà és la llengua materna del 55,5% de la població o que el 46,5% la té com a llengua habitual única, sinó al 25% del català a l’escola, doncs aquesta és la mare de totes les batalles que lliura el català en diversos fronts. Tot i la inquietant disminució del seu ús social i el marc estatal que penalitza la doble oficialitat a la Justícia o l’Administració, la presència del català a l’ensenyament escola ha estat decisiu per la seva supervivència com demostra l’ús desacomplexat de la llengua que en fan joves esportistes com Lamine Yamal.
El gir doctrinal operat pel Tribunal Constitucional a partir de la sentència de l’Estatut de 2010, que consagrà una espècie de dogma d“inexcusable igualtat” de totes les llengües ha legitimat des de llavor algunes decisions judicials que han contribuït a la seva desoficialització i a diluir els beneficis derivats de la noció de llengua pròpia i a qüestionar les mesures de normalització lingüística concebudes al seu dia per compensar desequilibris històrics. La sentència va expandir els efectes del deure de conèixer el castellà, que paradoxalment no es predica de la resta de llengües oficials, fins a deslegitimar l’ús preferent del català a les administracions de Catalunya que el mateix TC havia defensat des dels anys 90 per “escurçar la preferència abassegadora” del castellà. Per a l’alt tribunal, tant això com la discriminació positiva inherent a la normalització lingüística constitueix un tracte privilegiat que perjudica el castellà, tot i admetre “mesures proporcionades” en aquest sentit a l’ensenyament o la funció pública.
Traslladant això a l’àmbit educatiu, el Tribunal determinà que el català i el castellà han de ser vehiculars, sense deixar tanmateix de reiterar, com ve fent des de 1994, que el català és el “centre de gravetat” del sistema educatiu, tot i que ara amb el límit que “això no determini l’exclusió del castellà com a llengua docent”. És a partir d’una determinada interpretació d’aquest pronunciament, pròpia d’un activisme polític militant, que el Tribunal Suprem primer i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) després van dictar diferents sentències a partir de 2012 que afectaven determinades escoles i que exigien —suplint el rol del legislador— que la Generalitat regulés la “proporció” d’ús del castellà depenent de l’estat de normalització lingüística assolit, advertint que no n’hi havia prou amb una assignatura més en castellà.
Sembla que el TC ja té les ponències redactades i estan pendents de deliberació
Amb un pronunciamentadvers sobre la llei, caldria fer-ne una de nova o modificar-la
El salt qualitatiu es produí quan, un cop impugnada la Resolució de la matricula del curs 2015-2016, el TSJC va “crear” en 2020 el 25% d’hores lectives amb caràcter general i amb el pretext que el Govern havia desatès el seu “mandat”. Per això, quan el TSJC es disposava a executar aquesta decisió, el Parlament, per àmplia majoria, aprovà la Llei 8/2022 sobre l’ús i aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament, que preveu el català com a llengua “normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge” i el castellà com a llengua curricular en els termes fixats en els projectes lingüístics. Els criteris d’elaboració d’aquests projectes pels centres —entre ells, la inaplicació de percentatges— i la seva validació per part de l’Administració es va regular simultàniament en el Decret llei 6/2022. Visiblement molest, el TSJC va suspendre l’execució del 25% el juliol de 2022 i elevà una qüestió d’inconstitucionalitat al TC amb arguments similars al recurs interposat pel PP i Ciutadans, en síntesi, que el nou marc legal excloïa el castellà.
Des de llavors la mare de totes les batalles són les dues sentències del TC. Sembla que les ponències ja haurien estat redactades i estarien pendents de deliberació. S’ha dit que el decret-llei dels projectes de centre podria ser declarat inconstitucional per no estar justificada la urgència amb què es va tramitar per sortir al pas de la incertesa creada i per donar cobertura als centres. Si és així, res no impedeix que es pugui reiterar en els seus termes ara com a llei ordinària, o prescindir-ne i substituir-lo per un protocol. Més inquietant seria un pronunciament advers sobre la Llei. Cabria fer una de nova o modificar-la. També podria recaure una sentència interpretativa conforme, en què el TC salvés la constitucionalitat en els termes fixats per aquest òrgan. Però això podria no tancar la controvèrsia i donar peu a què el TSJC continués amb l’execució del 25%. Fem vots perquè el Tribunal no s’aparti almenys el que va dir el 2010 —o el 2023 quan va avalar la Llei Celáa: el cànon d’igualtat entre llengües no ha d’impedir que el català segueixi sent el centre de gravetat del sistema, per imperatiu de la encara imprescindible normalització lingüística, i el castellà, com a llengua curricular, sense percentatges i en els termes que siguin necessaris pedagògicament.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional a la UB
